La Nova Cançó va ser un instrument idoni per produir la mena de catarsi alliberadora que la nostra societat necessitava. En essència hi havia el desig de reivindicar la nostra llengua, però també la necessitat de dignificar-la i omplir-la de continguts. Va arribar en uns moments en que s’albirava un raig d’esperança enmig de la llarga nit franquista i potser per això va triomfar, però de tota manera era innegable el mèrit d’uns autors que amb la seva música i les seves lletres enlairaven la cultura i removien les nostres consciències.

Destaco especialment en Lluís Llach, a qui he d’agrair alguns dels moments més pletòrics de la meva vida. Dins d’un clima col·lectiu de solidaritat i de revolta, els seus recitals eren una font d’emocions segures, fruit tot plegat d’una ment especialment dotada pel llenguatge musical, que arribava al públic i sabia com fer-lo vibrar. Era admirable el ventall de registres que el noi de Verges era capaç de conrear en cada concert: des de la cançó més combativa fins la més intimista, passant per un seguit de temes d’un caire més universal. En aquest sentit destacaria el seu amor per la mar, aquesta Mediterrània tan nostra, que va saber evocar a través de cançons memorables. Una de les que m’enamora és “Vaixell de Grècia”, que té una melodia amarada de reminiscències gregues, aparentment alegre, però amb una lletra carregada de contingut pel moment que tant els grecs com nosaltres estàvem patint, ells a causa d’un cop d’estat i nosaltres asfixiats encara sota la dictadura. Aquest vaixell, que besa les aigües gregues majestuosament, que lamenta la seva dissort i acaba inflant les veles per anar tots junts a bon port, ultrapassa la categoria de cançó per esdevenir un himne a la llibertat de gran bellesa simbòlica.

VAIXELL DE GRÉCIA

Si per les albes veieu passar un vaixell
Besant les aigües del mar bressol del déus,
Feu-li senyal, que pugui veure on som
I caminar amb nosaltres cap el nord.

Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó,
No penseu mai que ho hagi perdut tot,
Que el poble sempre podrà inflar el velam
Per guanyar onades fetes de por i de sang.

Vaixell que plores igual que plora el meu,
Que duus la pena i el dol que porta el meu,
Vaixell de Grècia, que no t’enfonsi el tro,
infla les veles que anem al mateix port.

I no tant sols ha sabut plasmar la bellesa de la Mediterrània passejant pel mar del déus grecs, sinó que en cançons com “Vinyes verdes vora el mar” evoca un paisatge més nostrat, musicant els versos de Josep M. de Sagarra. Aquestes vinyes, que podrien ser en qualsevol indret de la Mediterrània, jo les ubico per proximitat a l’Alt Empordà i al Rosselló “...verd vora el mar mariner”, diu en una estrofa, i allà les podem veure arreu. Quan escolto la melodia no puc deixar d’evocar aquells paratges, o a l’inrevés, quan hi sóc em ve al cap la cançó i la seva meravellosa lletra. Penso que en Llach, va triar aquest tema per rendir homenatge a l’esperit de la Mediterrània, conjuminant les vinyes i el mar amb l’art d’un gran poeta, i ho va saber enriquir amb una inspirada música. Seduït per l’harmonia de les estrofes ell explica: “Senzillament vaig llegir els versos de Sagarra i em va sortir la música”. Gran Llach! Evidentment només amb la unió de dos genis es podien obtenir resultats tan brillants.

VINYES VERDES VORA EL MAR...

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
Sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
Vinyes amb la fruita verda,
Vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
Vora la vela que passa;
Cap el mar vincleu el cos
Sense decantar-vos massa,
Vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
Del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
Damunt la terra lluenta;
Vinyes verdes soledat.

Vinyes que dieu adéu
Al llagut i a la gavina,
I al fi serrellet de neu
Que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s’adorm la tarda,
Raïm negre, pàmpol d’or,
Aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
Verdes a punta de dia,
Verd suau de cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
Vinyes verdes vora el mar!

JACINT VERDAGUER I VILA JOANA

M'ADMIRA

M’admira i em complau gaudir del privilegi de visitar els llocs on il·lustres avantpassats nostres han viscut o han deixat petjada, com Vila Joana.

M’admira i m’impressiona contemplar el seu testimoni i advertir la muda presència que respiren les velles parets.

M’admira i em sorprèn comprovar la seva obra gegantina, culta, superba i apassionada.

M’admira i m’emociona assenyalar l’amor autèntic d’un home vers un poble i el del poble vers un home.
M’admira i em commou constatar que hagi estat capaç de conèixer i expressar tan bellament l’essència del nostre país.

M’admira i meravella proclamar que també hagi produït una obra de tanta ambició literària i d'àmbit tan universal.

M’admira i em satisfà ressaltar que després de tants anys aquesta obra perduri tan viva entre nosaltres.

Reconec la meva insignificància poètica i m’admira que un grupet de persones conservin la dèria de llegir o intentar compondre poesia en un lloc tan adient i sobretot el seu amor pels poetes catalans (malgrat els plugims, i l’absència total de sensibilitat de l’empleada). A tots dono les gràcies per la jornada meravellosa que vam viure i molt especialment m'admira l'entusiasme sempre encomanadís de la Dolors.

.

EL TRIST POETA

Aquella nit el poeta
sol i abatut es queixava:
No et veig enlloc, poesia,
miro al voltant sense gana.
Què se n’ha fet d’aquells dies
en que guaitant m’inspirava?

On s’amaga la bellesa,
que temps ençà m’admirava?
Ho preguntà a les estrelles,
Ho preguntà a la muntanya.
Encaboriat s’afligia,
ple de rancor somicava.

Darrera un núvol de cendra
sorgí una lluna emboirada,
“No ploris, -digué al poeta
compadida de tal ànsia-
Encalmaré tanta dèria,
abans que neixi l’albada”.

“No és el món el qui ha canviat,
no és l’aigua de tants rierols,
no són les barques ni la mar,
ni el cel blau que tot ho empara.
Malgrat els depredadors
l’univers és bell encara.

Obre els ulls de nou minyó,
amb la llum de l’esperança,
la flama de la il·lusió
encén una altra vegada.
Si els homes t’han maltractat
reviscolat planta’ls cara.

Respira, tira endavant,
als covards no donis ales.
Oblida’t de l’amargor,
trobador de trista estampa
que la vida pot ser bella
si un poeta sap mirar-la”.

FRANCINA GILI

ODA A BARCELONA (estrofes)

Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,
m’apar veure’t als braços d’Alcides gegantí
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s’hagués quedat aquí.

L’alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l’agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d’herois clavada allí ha deixat.

I creixes i t’escampes; quan la planícia et manca
t’enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s’embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.

Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besòs i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.

Mirau-la: santa Eulàlia l’abriga amb sa bandera,
sant Jordi la defensa de l’infernal dragó,
i guia, quan rescata captius, sa nau velera,
apareixent pels aires, l’estel de Cervelló.

La mar no te l’han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s’alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fóra un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fóra un dia faró del meu vaixell;

ni el geni, aqueixa estrella que et guia, ni eixes ales,
la indústria i l’art, penyores d’un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe... i un poble que creu no pot morir.

Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pàtria té sos herois, ses lires los amors;
Clemència Isaura encara de roses i englantines
fa cada primavera present als trobadors.

Lo teu present esplèndid és de nous temps aurora;
tot somniant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluita; mes creu, espera i ora.
Qui enfonsa o alça el pobles, és Déu que els ha creat.

JACINT VERDAGUER

PARAULES, PARAULES...

Aquesta tarda, he entrat en una llibreria i tot passejant la mirada per passadissos i prestatgeries, he considerat l’immensa quantitat d'idees, conceptes i sentiments que la humanitat ha esta capaç de plasmar al damunt del paper. Traslladat al nostre petit món blocaire, aquest meu pensament l’he vist tant o més vigent que en la llibreria. Qui millor que nosaltres, novells en l’art de l’escriptura, per expressar sense vicis ni amaneraments i d’una manera gairebé impúdica, una sèrie de sentiments?
Escriure, aquest acte on aboquem amb paraules els pensaments que volem representar, pot ser un exercici distret, però a voltes ve a ser com una mena d’alliberament. Les paraules són l’eina, el vehicle que cal saber utilitzar per tal que les seves prestacions donin el corresponent èmfasi a la narració. Convé escollir el llenguatge, seleccionar el to, cercar una certa estètica en els mots, i bellugar-se enmig d'una selva de normes gramaticals i regles ortogràfiques. Les oracions s’han de combinar degudament per fer-les entenedores, els adjectius cal dosificar-los perquè resultin més efectius; emprar amb cura els signes gràfics per donar sentit a l’escrit, procurar no allargar innecessàriament i que no hi hagi repeticions. Tot això comporta reflexionar, buscar, esmenar i, en definitiva treballar.

En certs casos, escriure també pot ser una feina apassionant, un joc gairebé adictiu pels qui ens agrada mantenir una relació permanent amb les paraules i sovintegem la introspecció. Perquè un llenguatge més o menys correcte no és res per sí sol; al darrere de les paraules hi ha l’ànima de la persona que les ha escrit, sigui quin sigui el seu nivell lingüístic. De vegades no cal ser expert en psicologia per deduir una personalitat determinada després de llegir el seu text, encara que sovint es fa difícil esbrinar-ho tenint en compte les múltiples eventualitats que concorren en la condició humana. Què és el que l’ha impulsat? Per quins motius ha triat aquell tema concret? Quin era el seu estat d’ànim? Aquestes i altres preguntes em poden venir a la ment després de llegir alguns escrits i això els fa encara més interessants. Són els escrits que solen emprar un lèxic més poètic, que són més imaginatius i que prioritzen el sentiment. Altres vegades, l’objectivitat d’un assumpte històric o més concret no convida a aprofundir en interioritats, però sí a projectar l’esperit investigador de l’autor o la seva visió social. Fent un resum del que ha significat per a mi aquest blog, podria utilitzar les paraules enriquiment, sorpresa, agraïment, curiositat, cooperació, coneixement i també, perquè no, “enveja sana”, com diria una simpàtica col·lega meva.

LA DONA ROBOT

Penso que aquest cop l’he encertada. Ara només em falta polir alguns detalls i res més. S’ha acabat haver d’aguantar sobresalts, cedir a capricis o discutir per rebequeries. Crec que per fi he trobat la dona ideal: comprensiva, amatent i discreta.
Veritat és que li falta l’espontaneïtat de la Teresa, la primera noia amb qui vaig sortir. Sí, aquella mossa era ben ocurrent i divertida; massa potser. Mai sabies per on et sortiria, ni quina una te’n faria. Aquestes dones tan imprevisibles t’arriben a atabalar. Aviat vaig veure que no em convenia una vida tan plena de sorpreses i ho vaig deixar córrer.
Tampoc té l’atractiu de la Paula, perquè ens hem d’enganyar, però tampoc cal. Les dones seductores et poden dur en un no res pel mal pedregar. S’aprofiten del seu poder per manar i fer de tu el que elles volen. Me’n vaig adonar de seguida que seria un desgraciat al seu servei, de manera que al cap d’un parell de mesos vaig partir peres.
Per no parlar de la Judit, que al principi semblava tan dòcil i després es va entestar en voler opinar sobre quines pel·lícules s’havien de veure o a quins llocs s’havia d’anar. O de la Joana, que rondinava quan li feia mirar amb mi els partits de futbol , i se n’anava a escoltar música d’amagat. O de la Rosalia, tan simpàtica i bufona ella, que amb la seva afició a badar davant d’aparadors m’hauria arruïnat en dos dies. Ni la Carme, que parlava massa, ni la Roser que era tan sosa i avorrida, o la Raquel, tan sàvia tota ella, sempre filosofant.
Nooo, cap d’aquestes dones et convenen! -vaig dir-me. Més val sol que mal acompanyat. I ves per on, amb els avenços de la tècnica he trobat com solucionar la meva solitud.
Ens vam conèixer en aquella exposició sobre robòtica i enseguida em va interessar. Tenia els ulls verds i els cabells castanys. Em van ensenyar com funcionava i vaig veure que era ben fàcil. Només prement uns quant botonets podia fer el que jo volgués. Caminar, parlar, somriure, abraçar-me, cantar, i sobretot estar calladeta quan el meu esperit demana silenci. No la trauré al carrer perquè ella no m’ho demanarà mai i el seu aspecte potser sorprendria més d’un. Em fa il·lusió imaginar que la tindré sempre a casa, esperant-me quan torni de la feina.
Encara no sé quin nom li posaré, fa poc que la tinc i ho he de decidir. Potser Eva, aquest nom tan genuí per representar la dona, encara que aquesta no m’enredarà amb cap poma. Sí, li posaré Eva.

DOLOR I ESPERANÇA

La vida i la mort, dos realitats oposades que en un moment donat s’han d’encreuar per força. L’una, la vida, significa la joia i la plenitud, encara que també pot ser l’amargor o la tristesa. La mort representa per alguns l’esperança en una vida millor, per altres la incertesa i per a molts el no- res.

Gairebé sense adonar-nos, la majoria anem fent via i considerem inútil aturar-nos a reflexionar sobre qüestions tant inexorables, fins el dia en que ens enfrontem a la mort d’algú molt estimat. Llavors sentim sacsejar el nostre univers, com si alguna cosa es trenqués i ens faltessin forces per sobreviure. Experimentem una tristesa profunda, cada racó és el record, la presència d’aquell ésser; el sentim més viu que mai dins nostre.
Davant d’aquesta situació, tothom ens diu que això s’anirà temperant, que el temps tot ho apaivaga, però aquest consol és com una fórmula que s’escolta sense que faci cap efecte. Els moments immediats a una pèrdua, s’han de viure plenament; el contrari seria una reacció fora de la condició humana. El dolor forma part de la vida, i a través d’ell sentim que estem més units a la persona que ens ha deixat.
Algunes persones aparenten serenor i potser per a elles resulta difícil exterioritzar els seus sentiments. Altres, en canvi, manifesten el seu dolor d’una manera més visible, i potser això els representa una mena de vàlvula d’escapament necessària. Uns i altres poden tenir el mateix grau de pena, però per qüestions temperamentals reaccionen de diferent manera. Els sentiments són individuals, intransferibles, pertanyen a l'intimitat i no es poden mesurar.
El que sí és ben cert, és que, malgrat tot, hi haurà un moment en que algun raig d’esperança il·luminarà la nostra ànima, i de mica en mica, aquelles coses que el dolor ens havia deixat com adormides, aniran recuperant la seva forma, i d’una manera gradual obrirem els ulls al que ens envolta. La vida té tantes coses boniques, pot ser tan rica i generosa si sabem trobar la força per buscar nous al·licients, que val la pena fer l’esforç d’intentar-ho! I qui sap si, amb aquests nous ulls, apreciarem detalls que abans ens haurien passat desapercebuts i trobarem una pau diferent.

JOSEP ROBRENYO I TORT

Aquest escriptor i actor català, que patí penes de presó i d'exili, per les seves idees polítiques, deixà constància del seu amor a Barcelona, en un poema que reflecteix ràbia i tristor per la situació que va viure la ciutat, durant l'època en que va ser dominada pels francesos, amb un estil absolutament directe i popular:

Ai, maleïda França!

Te n'has de recordar,

del mal que has fet a Espanya!

Nos la tens de pagar!

Cristians amantíssims,

esteu amb atenció,

que vull donar principi

a cantar una cançó.

Causa dolor i pena,

lo sentir-la cantar;

la trista Barcelona,

testimoni serà.

La noble Barcelona

-aquella gran ciutat

que, a tos quants la veien,

tenia el cor robat-,

la maleïda França

nos la va usurpar.

Ja no és ombra del que era,

certament fa plorar.

Amb una amistat falsa,

aquí nos han entrat:

estes són les vistòries,

que pel món han guanyat!

Amb enganys i enredos,

tot s'ho fan entregar;

les seves valenties

se xifren en robar.

Dintre de Barcelona

hi ha molts caragirats,

vils traïdors a la pàtria

i espies declarats.

S'han fet de policia;

qui ho hauria pensat!

Fan més mal que els francesos

amb son obrar malvat.

Ai, maleïda França!

Te n'has de recordar,

del mal que has fet a Espanya!

Nos la tens de pagar!

PASSEJANT PEL LLIBRE

Fer una passejada acompanyant els personatges del llibre “El carrer dels Petons”, de Marcel Fité, és intentar reviure un període de la història de Barcelona, un període dramàtic, fosc, tenyit amb pinzellades tendres d’humanitat.

Així ens hem endinsat per l’estretor del barri de Ribera, ofegat per unes muralles que l’obligaven a créixer en vertical i edificar sobre el buit; uns carrerons per on hi corria una aprofitada sèquia que proveïa les necessitats del barri.

...”arriba a la ciutat procedent del Besòs. Abans de travessar les muralles fa anar els molins i encara rega la magnífica horta de la torre del Baró. Un cop a dins, fa anar els molins fariners de les Basses de Sant Pere, les fusines, les blanqueries... després omple els safareigs de fer la bugada...”

També hem visualitzat els indrets on s’alçaven cementiris, convents i esglésies, que amb poc temps es convertiren en places i carrers de certa amplitud, com el carrer Ferran. Hem conegut la duresa de les jornades laborals i de les condicions de vida; la importància que en aquells moments tenia poder fer estudis a l’Escola de la Llotja:

“...L’Antoni, gràcies als seus estudis a la Llotja i a la seva laboriositat, era ja un bon oficial especialista en l’anàlisi de mostres tèxtils...”

Hem descobert els espais per on els barcelonins de l’època solien passejar per esbargir-se una mica, com la Rambla, el passeig de la Muralla del Mar, la plaça Palau o el Jardí del General que estava situat prop de l’esplanada de la Ciutadella i era un dels llocs preferits dels barcelonins:

",,,A mi m'agradava molt aquell espai. Tenia la fama, ben justificada, de ser un dels llocs més plàcids de la ciutat, a l'estiu..."

Hem sabut també com es guanyaven la vida algunes persones, venent romanços, auques i cançonetes en parades de literatura de “canya i cordill”, un gènere anomenat així pels cordills on cavalcaven els fulls, i les canyes amb que les subjectaven:

“... Tenen una parada de canya i cordill en una raconada del carrer dels Flassaders, a tocar del de les Mosques...”

A través d’uns personatges ficticis, a mesura que passem capítols anem decobrint moltes coses. Algunes més anecdòtiques, serveixen de pretexte per explicar aquell període, fent una barreja prou encertada entre realitat i ficció. La informació que ens dóna aquest llibre, esperona el nostre interès i sentim la necessitat d'obrir noves vies d’informació addicional, que ens ajuden a omplir el buit cultural que tenim sobre aquesta època de la nostra estimada ciutat.

Salvem la llengua

Francina Gili

L'HERBOLARI DEL REI

La recol·lecció d’herbes remeieres és una tradició que vé de molt lluny a Catalunya i ha continuat fins els nostres dies. L’Herbolari del Rei és una de les botigues més antigues de Barcelona i va ser la primera herboristeria que va existir a la ciutat ja que, fins llavors, les herbes no es venien en establiment fix.
L’any 1918, el sr. Josep Vilà, de la Catalunya Nord, va venir a establir-se a Barcelona i va obrir una primera botiga al carrer de Vidre nº 5, al costat del carrer Escudellers, amb el nom de La Linneana, en homenatge a Carles Linné, científic suec especialitzat en plantes. Per aquells temps, durant el regnat de Ferran VII i els anys següents, els esdeveniments polítics i urbanístics van influir en el desenvolupament del negoci. L’obertura del carrer Ferran, l’enderrocament del Convent dels Caputxins i la construcció en el seu lloc de la plaça Reial, determinaren el posterior trasllat de la botiga al seu enclavament actual del nº 1, comercialment més interessant.
Aquest local conserva tot el caràcter i l’encant de l’època romàntica. La decoració d’estructura neoclàssica amb petits detalls gòtics, correspon a l’estil isabelí i fou encarregada al gran escenògraf Francesc Soler i Rovirosa. L’interior de la botiga és de color verd clar; la part baixa està envoltada de caixonets adornats amb marqueteria i alguns amb aquarel·les. A les parets hi ha prestatgeries amb portes de vidre, i la part alta també la circumda una graciosa balconada amb barana de ferro, que té requadres pintats amb flors i plantes. Tot aquest conjunt està presidit per una obra escultòrica encarregada als germans Faust i Àngel Baratta, italians de Carrara afincats al Masnou. És una font amb una pica i una recargolada columna encimbellada amb la testa de Linné. En un dels aparadors es va col·locar també una figura d’indi americà per recordar que la botiga tenia productes americans (en deien ultramarins).
L’any 1857 La Linneana va ser afavorida amb el títol de “Proveedor de la Real Casa”, títol que va ser revalidat el 17 de Desembre de 1883 pel successor de Josep Vilà, Antoni Ballart Casadesús, nebot de la seva muller. Però el nom d‘Herbolari del Rei quedà reforçat popularment, perquè el bust de marbre de Linné de la botiga s’assembla, per la perruca, a la figura de Carles III que figurava en les monedes de l’època. Durant els períodes republicans, el nom de l’herboristeria va tornar al nom antic de La Linneana, la qual cosa es pot apreciar encara per les rectificacions que es poden veure dels retols daurats de les portes de vidre de l’entrada, i per la documentació trobada.
L’establiment romangué sempre en mans d’una mateixa nissaga familiar fins el 1994, any en que va morir Manuela Ballart sense fills. L’onze de setembre de 1997, Trinitat Sabatés va inaugurar la nova etapa d’aquest negoci. Es va restaurar el local amb l’ajut de la Generalitat, i es va procedir també a instal·lar una il·luminació adequada que realcés tot el conjunt de forma brillant.

LA MÀGIA DE LES PARAULES

La tarda era freda i la negror dels núvols anunciava tempesta. Vaig decidir que el més convenient pel meu refredat era romandre a recer d’inclemències en aquella saleta, mentre la cosineta Rosa teclejava escales i arpegis dins l’habitació contigua. M’havien encarregat d'acompanyar-la i el meu propòsit era anar a fer una volta mentre durés la classe de música, però el canvi de temps inesperat m’ho va impedir. Per sort duia un llibre interessant dins la bossa i aquesta perspectiva em va animar. Asseguda en una bonyeguda butaca de color incert, vaig passejar la vista pel meu entorn: un canapè entapissat marró, probable parent de la butaca, una tauleta d’estil recargolat, un parell de cadires antigues i un moble llibreria ple de volums completaven el mobiliari. Del sostre penjava un llum de vidre amb llàgrimes i penjolls i per les parets nombrosos quadres, fotografies i miniatures arrodonien el caire vetust de la cambra. Em vaig aixecar per tafanejar un grupet de tres fotografies grogoses que, de primer cop d’ull em semblaren personatges distants, dignes de museu. Una dona jove d’aspecte altiu, cofada amb un pentinat refistolat em desafiava dins d’un marc ovalat. Al seu costat un altre retrat més petit mostrava una nena amb un llaç negre al cap. A continuació, un home ben vestit i cabell clenxinat volia insinuar un somriure. Vaig apropar-me a la fotografia per observar-la millor però en aquell moment es va obrir una porta i aparegué una velleta menuda que, en veure’m es va animar. T’agraden ls fotografies? preguntà apropant-se. No, jo... només volia..., vaig balbucejar una mica torbada. Són boniques veritat? va interrompre ella prescindint d’excuses. Tenen molts anys... i molta història al darrera. Pel to de veu i la vivor dels ulls vaig endevinar que no es mouria del meu costat fins explicar-la, i mentalment em vaig acomiadar resignada del llibre que duia a la bossa. Aquesta dama tan elegant era tot un caràcter, començà amb veu afable. Es deia Glòria i va tenir la valentia d’enfrontar-se al món en uns temps molt difícils. Aquí on la veus va pujar tota sola la seva filleta, continuà mentre assenyalava la fotografia de la nena del llaç negre. S'assemblen, vaig comentar ja interessada pel tema. Sí, i de caràcter també, afegí somrient mentre mirava amb condescendència el retrat. T’ho puc assegurar perquè la vaig conèixer molt bé: aquesta nena era la meva mare. I a continuació, em detallà fragments de la vida de la dona i la criatura, amb la il·lusió reflectida als ulls, desgranant episodis de les feines que havien desenvolupat, i de situacions divertides que havien compartit. En aquells moments, ja l’escoltava completament seduïda per la màgia de la seva veu, una veu que traspuava orgull i tendresa. Tot el que m’explicava i la manera de fer-ho, resultava molt més apassionant que qualsevol llibre. Els personatges femenins havien cobrat vida, gairebé els podia sentir respirar però, en canvi, no deia res de la tercera fotografia. I aquest senyor tan... tan... No trobava la paraula adient per qualificar l'home dret de clenxinada testa. Tan presumit, vols dir? apuntà ella somrient bondadosa. Es deia Ramon, i no sé si ho era de presumit, perquè el pobre no va viure gaire per demostrar-ho. Va morir al poc temps de fer-se aquest retrat. I qui era?, vaig preguntar ja del tot desinhibida. Era... era el meu avi, el pare de la nena. Veuràs, aquells temps no eren com els d’ara. Ells dos estaven molt enamorats, però la família s’oposava al casament perquè el meu avi no tenia diners. Llavors va decidir fer les Amèriques per mirar de replegar fortuna, però al poc temps d’arribar va contraure una malaltia infecciosa i va morir. Ningú sabia que l’àvia estava embarassada quan ell va marxar, ni l’avi tampoc; el cas és que la família volia arreglar un casament a corre-cuita per salvar l’honor, però ella ho va refusar i llavors li van girar l’esquena. Suposo que ho devia passar molt malament tota sola la meva àvia, pobreta. Imaginat! Un fill fora del matrimoni en aquells temps! La veu tremolosa i els ulls brillants denotaven l’emoció que la dona sentia en explicar-ho. Fa uns anys vaig col·locar les tres fotografies aquí, ben juntetes, perquè en vida mai no ho van poder estar, i ara hi vinc moltes vegades per contemplar-les, i fins i tot hi parlo... Llavors em va mirar amb dolcesa, com disculpant-se. Perdona que t’hagi explicat aquestes coses; deus pensar que són històries de vella i a tu no et deuen interessar gaire... els vells ja ho tenim, que som uns pesats. Me'n vaig; et deixo amb ells. I tal com havia aparegut va sortir de l’habitació, deixant-me amb el deler d’esbrinar encara més vivències.
No sé qui era la velleta, ni què hi feia en aquella casa però les seves paraules em transportaren al passat. Aclofada de nou en la bonyeguda butaca i, com si un tel de boira clara embolcallés la cambra, tot aquell entorn que abans m’havia semblat tan obac, recuperà noblesa i suavitat. Inconscientment, vaig cercar la dignitat d’un temps que no vaig viure, i creuant les mans amb gest de gran dama vaig tornar a contemplar els retrats; i em semblà que des de la paret tots tres em somreien.

L'ORXATERIA DEL "TIO NEL·LO"

La primera orxateria del Tio Nel·lo era una mena de barraqueta contigua al Portal del Mar, molt concorreguda a l'estiu per la seva deliciosa orxata , i als mesos més freds pels seus bunyols. Al 1839, es traslladà als Porxos d'en Xifré i continuà sent molt popular fins el 1889, any en que va tancar les seves portes definitivament.

TANKAS PER SAN JORDI

Belles paraules,

sonets i fantasies

són com garlandes,

com somnis que il·luminen,

com músiques de fades.

------------

Tela d'aranya

sutil ens embolcalles;

tot ho acapares.

Teixit fet de paraules,

aromes i balades

-----------

Dolç captiveri

que l'ànima ens amara;

dolça follia!

Rendits a la bellesa,

vençuts per la poesia.

-----------

Llibres i roses

avui dansen plegades,

dansa divina.

L'amor i la paraula

celebren el gran dia.

-----------

Res no enfosqueixi

la llum de l'esperança.

Que tot retrobi

la joia de San Jordi,

un jorn sense recança.

COMUNICACIÓ

Llar dels Capdevila. Dimecres, 9 del vespre, hora sublim en que la família s’aplega al voltant d’una taula per celebrar el sopar i per comunicar-se. Mentre mengen mongeta tendra i patata entrem en els seus pensaments:

Andreu Capdevila, 44 anys, cap de secció del departament de filats de l’empresa Caparrós i Cia, cap de colla dels Caps Grossos de Mataró, cap de família i cap de taula: – N’estic fins el capdamunt d’aquesta verdura. Si ella es vol aprimar molt bé, d’acord, que s’aprimi, però que no ens emprenyi a tots. Avui ja ha fumut crits al nano per no sé quina bestiesa. Jo quan arribo a casa estic cansat i vull tranquil·litat. Penso que hi tinc dret, no? En fi, faré l’orni i quan s’acabi aquest cony de sopar baixaré al bar d’en Paco a veure el Barça i de passada em cruspiré un entrepà de pernil com Déu mana. Elles que mirin el que els doni la gana.

Teresa Fornells Segura, 42 anys, dependenta de perfumeria, mestressa i ànima sacrificada de la família. Afeccionada a les telenoveles: -Fa goig veure’ls menjar verdura. A la mama li convé, l’Andreu no ha dit res i fins hi tot l’Oriol sembla menjar de gust. Pobret! Potser l’he renyat massa abans, quan m’ha contestat de mala manera; ara em sap greu pobre fill però renoi, és que de vegades t’hi has de posar una mica dura perquè si no... M’ha promès que quan acabi de sopar anirà a fer els deures; tan de bo aquest trimestre no en suspengui cap! Ui, falta poc perquè comenci la novel·la. Per sort l’Andreu baixarà a veure el partit i així m’estalviaré els seus comentaris desagradables. La mama no sé si es quedarà amb mi o anirà a la seva habitació a escoltar la ràdio.

Oriol Capdevila Fornells, 13 anys, segon any d’Institut, afeccionat a la play i a tota mena de jocs d’ordinador: -Tan guays que són les pizzes i haver de jalar això. Puaf! Després del rotllo que m’ha cardat la mare qualsevol li diu que aquest trimestre també me n’han tombat tres. Ja ho sabrà aviat. Aquell profe és un imbècil. Quan acabi aquesta merda de sopar me les piro cap a la meva habitació. Tinc un joc nou que m’ha deixat en Dani que és l’hòstia. El pare sortirà a veure el futbol i la mare mirarà la tele i em deixaran en pau. L’única que em fot la punyeta és l’àvia.

Quimeta Segura, viuda de Fornells, 75 anys, mare de la Teresa, mestressa de casa de tota la vida, afeccionada al ganxet i a escoltar la ràdio. Passa temporades a casa la filla: - Aquí tothom campa per on vol. A veure, què és això de contestar tan malament a sa mare? Un bon mastegot li fumaria jo a aquest marrec. Què s’ha cregut? És una tova ma filla. Oh, i el seu pare tan tranquil! Només pensa en el futbol. I aquesta verdura no val ben bé res; no sé si és l’aigua o què. Igual que els tomàquets i la fruita que aquí no són com els d’abans; menges un préssec o un albercoc i no tenen gust de res. Tinc ganes de tornar al poble per comprar la mongeta d’allà i els tomàquets i la fruita de l’hort del veí que allò sí que és glòria pura. Després de sopar me n’aniré a la meva habitació però abans vull veure que fa l’Oriol, encara que ja m’ho ensumo. Si em deixessin fer a mi tot aniria ben diferent però no m’hi vull pas ficar que encara en sortiria escaldada.

AMISTAT

“Perquè sóc la teva amiga” Després dels anys que han passat, encara em sembla que sento el ressò d’aquella veu càlida i clara, tan sorprenent i inesperada. Desconec perquè hi ha frases que perviuen immutables dins la nostra ment. Suposo que només recordem aquelles que ens han arribat al cor o ens han colpit. Aquesta la va pronunciar fa molt de temps una noieta de nou anys quan anàvem a escola.
Recordo que es deia Isabel i la monja la va col·locar al meu costat aquell curs. No la coneixia gaire i no figurava entre el petit grup de nenes que habitualment jugàvem al pati, aquell grupet escollit per afinitats que jo considerava més amigues. Era una companya de pupitre i res més, massa seriosa pel meu gust i molt retreta.
Un dia, al començament de curs, quan tornàvem del pati formant rigorosa filera, al moment d’anar a ocupar els seients, vaig tenir el mal acudit de donar una lleugera empenta a la meva companya sense ànim de fer-li mal, només perquè entrés més de pressa en el pupitre, imbuïda encara pels jocs i les bromes que acabava de deixar feia uns instants. La Isabel, que era de constitució feble i no esperava l’empenta, va tenir la mala sort de sortir disparada i anar a parar de cap contra una paret que teníem al costat. La monja va acudir de seguida i tota la classe quedà pendent de la topada i les seves conseqüències. Jo estava glaçada: em sabia greu haver-li causat mal i temia la reacció de la monja. De fet, ignorava la mena de càstig que em podia caure per una falta com aquella, perquè no m’hi havia trobat mai. Tenia fama de ser bona alumna i això significava un descrèdit. T’has fet mal? Però, com és possible que hagis pogut caure d’aquesta manera? interrogava la monja ansiosa per esbrinar l'origen d'aquella alteració de l'ordre. Esperava escoltar la veu de la Isabel denunciant la causa de la caiguda, i ja m'hi anava a adelantar quan vaig sentir que murmurava: No... no m’he fet mal, ha sigut amb el pupitre... no sé, m’he entrebancat al entrar, ha sigut amb el pupitre, anava repetint mig plorosa.
Per fortuna el cop no va transcendir i ja represa la classe, vaig mirar-la amb agraïment, completament avergonyida: Per què no has dit que t’ho havia fet jo? li vaig preguntar. Em semblava increïble el seu comportament. I va ser llavors quan la Isabel va pronunciar aquella senzilla frase amb veu clara: “Perquè sóc la teva amiga”. Ho va dir d’una manera que em va commoure, com si en el fons agraís l’incident per oferir-me la seva amistat. Aquella lliçó de noblesa em va servir per valorar-la i a partir de llavors vam ser amigues.
El curs següent, per motius familiars va canviar d’escola i no l’he vista mai més, però la seva cara i aquelles paraules han quedat per sempre gravades en la meva memòria.

PASSEJANT PEL PARC DE LA CIUTADELLA

Passejo sovint pel Parc de la Ciutadella i ara que he aprofundit en el seu turmentós origen no puc deixar de pensar en el dolor i les llàgrimes que hi van vessar fills de la nostra terra, per culpa dels governs tirans que la van sotmetre.
A mi ja m’agradava molt anar a aquest espai de petita. Tenia fama, ben justificada, de ser un dels llocs més plàcids de la ciutat, un indret per apropar-se a una natura amanyagada per la ma de l’home: Jo era ben conscient que no m’oferia els al·licients d’aventura de la terra feréstega i que calia ser respectuós amb l’ordre imperant: allà no podia trepitjar segons què, ni arrencar cap flor, ni potinejar amb la terra, ni enfilar-me per on volgués; però tot i així, tenia un punt màgic que disparava la meva imaginació, i això compensava amb escreix la manca de llibertat. Quan travessava la porta enreixada, sentia el goig de trobar-me davant d’un castell meravellós, el Castell dels tres Dragons, que em transportava als contes de fades que encara omplien el meu cap; la deliciosa font romàntica de l'entrada, amb aquells amorets que s'enfilaven, tenia la gràcia de suggerir entremaliades històries; el disseny de camins i arbres que conduïen a l’esplanada semblava un jardí encantat, i quan arribava a la gran cascada, m’admirava la grandesa del monument i la fantasia d’aquells brolladors que escopien aigua amb magnificència. En un altre indret abrigat per parets de xiprers retallats, m’imposava respecte l’elegància d’un estany ple de nenúfars que envoltava l’estàtua d’una dona carregada de misteri que la meva mare anomenava el Desconsol. Sense ser-ne ben conscient per l’edat, intuïa que algú havia dirigit aquell espai tan ple de bellesa per fer les delícies dels barcelonins. Encara no tenia notícia de cap dels artistes i arquitectes que van contribuir al miracle, ni sabia de l’existència de moviments romàntics o modernistes, però palpava una ma sàvia al darrera d’aquell conjunt tan harmònic. A mesura que he anat coneixent la seva història, penso que aquells que ho van fer, precisament el que volien era esborrar la trista memòria d’aquell lloc i es van proposar reconvertir-lo en un dels parcs més meravellosos del món.

LA NOVA VEÏNA

Prometo no fer mai més judicis precipitats, ni deixar-me dur per les aparences. Quina dona tan estranya la nova veïna! Hauria d’haver fet com aquell que no la veia quan era a la placeta amb la nena, però confesso que m’encuriosia el seu posat insignificant i la seva forma anodina de vestir; ahir mateix duia una horrible jaqueteta de punt que no li esqueia gens. Gairebé donava per fet que era una pobra noia que tirava endavant com podia. Per això vaig decidir seure una estona al seu costat i descobrir alguna cosa més. Què hi voleu fer, sóc tafanera de mena! Per començar ja la vaig vessar quan vaig dir: Com juga la teva filla, com es diu? És diu Eva i no és la meva filla; és la meva neboda. Ah! vaig exclamar com esperant que m'aclarís on era aquella mare que jo mai havia vist. Però ella va callar com si no calgués afegir res més. Després d’un silenci vaig deixar anar: I la seva mare es troba bé? Doncs penso que sí. Jo devia fer cara d’idiota perquè de seguida va afegir: La meva germana viatja molt i ara és lluny d'aquí; potser això li ve de quan rodàvem pel món amb el nostre pare, va aclarir amb naturalitat. Pel... pel món?, vaig balbucejar mentre em preguntava quina mena de feina deuria tenir aquell pare viatger. Allò va ser el detonant. El cas és que per fi va buidar el pap: tot d’una va rompre a explicar un seguit de facetes de la seva vida que van sorprendre i impressionar fortament el meu esperit, poc acostumat a sortir de rutines. El meu pare era un home extraordinari, va començar: Tenia una petita fortuna personal i quan va morir la nostra mare, en part per distreure la pena i també per vocació, va decidir viatjar. Així és com la meva germana i jo vam créixer. Vam passar un temps a les Filipines, uns anys a l’Índia i la Xina i també temporades a Egipte; finalment vam anar a parar a Brussel·les, on el meu pare decidí fixar residència. Mentre l’escoltava, un munt de paisatges exòtics amb pagodes, elefants i palmeres circulaven pel meu cap però quan es va aturar a Brussel·les vaig inquirir: A Brussel·les? Bé, de fet els seus viatges tenien una finalitat altruista, aclarí la insòlita veïna, i durant les nostres estades pels diferents països procurava ajudar tant com podia. El cas és que amb els anys va crear una fundació amb seu a Brussel·les i per gestionar-la ens hi vam quedar. Ah! vaig tornar a exclamar sense entendre encara la complexitat de la història. Que potser la germana no pensava tornar? I d’aquell pare altruista què se n’havia fet? Com si llegís el meu pensament va dir: et preguntaràs què faig jo ara vivint a Barcelona amb l'Eva, veritat? Doncs crec que en aquests moments em necessita, va dir amb una senzillesa desconcertant, i he decidit establir-me amb ella a la ciutat on vaig néixer perquè pugui tenir una vida estable. La meva germana és massa irresponsable per fer-se càrrec d’una criatura; crec que ara és a Katmandú seguint una branca de religió budista. I el teu pare?, vaig gosar preguntar, perplexa per aquelles explicacions. El meu pare va morir l’any passat i jo vull continuar la seva obra des d’aquí, contestà somrient. Precisament avui he de pronunciar una conferència al Palau de Congressos i ara mateix me n’hi vaig perquè encara faré tard, adéu, ja ens veurem, va dir aixecant-se d’una revolada, com si parlés d’anar a buscar el pa a la cantonada. Va agafar la nena i s’encaminà carrer amunt deixant-me completament atordida.

Ja de nit, encara hi donava voltes; no podia creure que una persona tan irrellevant pogués tenir un historial tan extraordinari, i l'ombra de la malfiança m'envoltava. No la imagino pronunciant discursos en aquell lloc que ara ni recordo. Tot plegat sona tan idealista! M’ha aixecat la camisa; segur que s’ho ha inventat, vaig elucubrar mentre mirava distreta les notícies de la nit. Tot d’una, la imatge que en aquells moments omplia el televisor va aclarir els meus dubtes, i llavors em vaig sentir mesquina i molt més insignificant que la veïna: Efectivament, era ella la que parlava presidint una taula de conferències, i pel meu escarni, també era ella la que ara sortia en un altre pla saludant tot un seguit d'autoritats. I era ella i només ella la que encara duia l’horrible jaqueta de punt de la tarda!

PASSEJADA PER BARCELONA

Transitar a les sis de la tarda per la part baixa de Barcelona, pot ser un exercici temerari si tenim pressa, però també pot ser una bona experiència si parem atenció al que ens envolta de manera distesa.
Començo deixant el Rabal i travesso la Rambla pel Pla de la Boqueria, que, com sempre, presenta l’atapeïment de personal que la ha fet famosa. Podria deixar-me dur per aquest corrent humà tan divers però prefereixo endinsar-me per la diagonal de Cardenal Casanyes i observar amb tranquil·litat els seus establiments. M’aturo davant l’aparador sempre original de la llibreria Documenta però em crida l’atenció una petita botiga al seu costat que mostra una col·lecció de reproduccions de gravats antics curiosament rebaixats de preu per liquidació. Més avall, observo que encara perviu aquella deliciosa botiga de passamaneria; a través del vidre, reconec la figura del pacient venedor que m’ha atès tantes vegades. A la vorera del davant, hi veig l’establiment de Belles Arts concorregut com sempre, i al final del carrer m’acomiaden dos botigues ben simpàtiques: l’una exhibeix un mostrari exhaustiu de pitets ben arrenglerats amb noms dels futurs usuaris; l’altra es dedica a la xocolata i afegeix a l’encant del producte el fet d’estar ubicada dins l’antiga rectoria del Pi. La tarda és agradable i ningú camina apressat. L'ambient no és tan compacte com el de la Rambla però continua l'espectacle bigarrat de la gent. La majoria són forasters que es dediquen a conèixer la ciutat i avui voldria posseir el seu esguard desapassionat però sento que serà impossible; per això caldria haver triat un itinerari lliure d'emocions personals. M'adono que la meva mirada massa selectiva rebutja inexorable allò que l'ofèn. També veig barcelonins que semblen passejar sense destí concret i alguns adolescents que circulen en grups, omplint el carrer amb crits i rialles. L' insistent lladruc d'un gos s'afegeix a la festa sonora. Davant meu, una parella d’edat avança lentament ben agafadets del braç, com si tinguessin por de perdre's l'un a l'altre; ella enraona gesticulant amb la mà lliure i ell l’escolta o ho fa veure. La plaça del Pi i la seva veïna de San Josep Oriol, malgrat els canvis, encara no han perdut la gràcia que els dóna la sèrie d’edificis nobles que les voregen. L'església s'alça com un baluard inexpugnable contra qualsevol atac de la vida moderna. A la cantonada amb el carrer de la Palla, m’aturo gairebé d'esma davant d’una botiga de joguines incombustible. Fa una colla d'anys hi badava sovint i de moment, tan sols ha canviat el nom, mantenint inalterable l'interior i l'exterior de l’establiment; les joguines però, no tenen res a veure amb les que llavors hi havia. Camino pel carrer de la Palla retrocedint en el temps i sentint el plaer de recuperar mobles, llums, quadres i tota mena d’objectes d'altres èpoques. Des d'una botiga em contemplen un munt de nines de porcellana suplicant atenció. Qui sap quines mans les acaronaven i per quins racons de l'oblit hauran passat fins arribar on són ara! L'antiga muralla apareix cap el final, reconvertida en paret de pati d'escola però advertint orgullosa del seu passat romà. Segueixo la passejada, deixant ja la sinuositat obaga dels carrerons i respiro profundament quan davant meu s’obre el gran espai format per la Plaça Nova i el Pla de la Catedral. Un cel sense núvols, tan sols creuat pel vol d‘algun colom fugisser, afegeix immensitat al lloc. Com si el carrer de la Palla hagués decidit perllongar-se, avui els antiquaris hi fan fira i molta gent circula per les parades badoquejant, o potser cercant algun objecte preciós. Un grup de músics interpreta una peça sincopada, mentre alguns espectadors els observen seguint el ritme. Altres de més edat s’ho miren de lluny, asseguts en unes incòmodes bancades on, malgrat tot, passaran el que resta de tarda contemplant desvagats l'espectacle gratuït que ofereix la plaça. Després de consultar el rellotge, deixo per un altre dia visitar la seu i m'encamino directament cap a casa.
Observar la ciutat amb ulls encuriosits és un exercici que caldria fer sovint, si més no per comprovar que té vida pròpia, encara que els batecs del seu cor no segueixin sempre el compàs que alguns voldríem.

SUBLIM TERRAT

La tossuda memòria ha magnificat determinats passatges de la meva vida, atorgant categoria superior a fets considerats intranscendents, i entre ells ocupa un lloc honorífic el terrat de la meva casa d’infantesa, al carrer Portaferrissa. No negaré que era un senyor terrat ben situat, fent cantonada, més alt i més ampli que el de les cases veïnes, però tenia molts altres atributs per fer-lo el meu ideal d’esbarjo els mesos d’estiu, aquella inacabable temporada de vacances en la Barcelona gris de postguerra. Recordo que quan obria la porta que el separava de l’escala i em trobava en un espai on tenia el cel per sostre, respirava una deliciosa sensació de llibertat; i quan mirava al voltant amb una munió d’edificis familiars que semblaven esperar la meva arribada, sentia que aquell paisatge era només meu. Per un costat em saludava l’estimada catedral, més a la dreta sorgia el sever campanar del Pi, al fons endevinava la línia del mar amb la torre de San Sebastià i allargant la mirada arribava fins la pètria silueta de Montjuïc, presidida per l’infaust castell. Segurament, condicionat el meu ànim per aquell esclat de magnificència i llibertat, sabia trobar tota mena d’atractius en qualsevol racó: Els pendents que conduïen als desguassos eren baixades sublims fetes exprés per accelerar la bicicleta; les raconades que seguien el contorn de la finca es convertien en fantàstics amagatalls; la caseta que allotjava dipòsits i safareigs afegia al poder seductor de l’aigua l’ocasió de veure rentar la roba a les mestresses de casa que hi pujaven a fer bugada. També recordo que esdevenia motiu de diversió recollir la roba a corre-cuita per ajudar la mare o qui fos, quan la natura deixava anar l’aixeta de l’aigua, sota un impressionant sostre de plom. Aquell era un terrat molt concorregut on tothom hi era benvingut. Hi havia un avi venerable que cada dia pujava a prendre el sol o l’ombra segons l’època de l’any; una velleta sorruda que duia menjar a l’estrany habitant d’un àtic construït sobre el mateix terrat, un gat encara més sorrut que la mestressa; un veí sense bany que s’havia empescat una enginyosa dutxa dins la cambra dels safareigs, copiada segurament d’algun invent del TBO, que pujava els calorosos vespres d’estiu a refrescar-se. Però potser el que més em fascinava era el mar de llençols que estenia la minyona de la pensió del principal, que es transformava en meravellós laberint per obra i gràcia de la imaginació de la quitxalla, que esbojarrats ens hi perdíem tan bon punt la minyona en qüestió girava cua.
Oh, quines irrepetibles jornades! Tot allò tan llunyà sona a música desfasada, completament fora dels temps que ara corren, però segurament l’alè d’humanitat que envoltava aquelles vivències fa que no les pugui oblidar mai.

LA NOSTRA BARCELONA

La lectura d’El carrer dels Petons és una excusa plaent per submergir-me en el passat de Barcelona, la meva ciutat. Val la pena entretenir-se en conèixer l’origen i la història dels indrets que la conformen, sobretot de la part més representativa. Quantes vegades caminem apressats sense adonar-nos dels tresors històrics i artístics que ens envolten! Fent una passejada distesa, descobrim carrerons amb nomenclatures suggeridores i antics edificis carregats del misteri que desprenen les velles pedres. Per uns moments podem intentar retrocedir a temps pretèrits, quan eren uns altres els que omplien de vida la ciutat. Segurament no sospitaven els canvis socials, ni intuïen el creixement tan desaforat que es produiria amb els anys. Si ara tornessin no entendrien la nostra manera de viure i tan sols els confortaria la visió dels edificis i esglésies que s’han conservat. No reconeixerien els baixos i les botigues d’ara, tan diferents en estètica i contingut i sobretot els sobtaria el soroll, la pressa i la deshumanització ciutadana.
Però deixant de banda la Barcelona més antiga, la romana, la gòtica o la renaixentista i sense haver de retrocedir a gaires anys, tenim el carrer que apareix en el llibre en el tercer capítol, el carrer de Ferran, construït en honor d’un rei nefast, com tots els reis que hem tingut la desgràcia de patir. Aquesta via de traçat rectilini, va irrompre de manera més aviat sobtada enmig del complicat món de carrerons medievals, i aviat es convertí en el centre mundà de l’elegància. Les seves botigues, entre elles moltes joieries i argenteries eren les millors de la ciutat. Era famosa la processó de Corpus, amb els balcons endomassats, i durant les èpoques d’agitació política, era l’avinguda de totes les manifestacions que es dirigien a la plaça de San Jaume. Fins fa poc encara s’hi podia veure alguna botiga que conservava el sabor de mitjan segle XIX, com la pastisseria Massana, però actualment s’ha convertit en una via turística amb establiments d’escàs interès. Tan sols val la pena mencionar l’elegant enllumenat i la parròquia de San Jaume, d’un gòtic decadent.
És aquest el destí dels nostres antics carrers? Transvestir-se en postal turística per esbarjo de visitants? Allotjar gent forana que ignora olímpicament el seu passat esplendorós? Malauradament sospito que sí. Els temps no sempre canvien per a bé i els que ara corren no són precisament per fer volar coloms. Els que hem conegut una Barcelona autènticament viscuda, contemplem amb por la ràpida transformació de la nostra ciutat. Ens queda el deure de preservar el que resta i esperar èpoques millors.

SARDANES A LA PLAÇA

Quan vaig arribar, la cridòria que onejava per la plaça, seguia els camins inexplicables de qualsevol aglomeració humana, esquinçada de sobte per l'estrident escalada d'algun fiscorn, el breu cant d'una tenora, o la sordina gairebé inaudible del flabiol. Els músics semblaven afinar el to però en realitat obraven moguts per un impuls, com si volguessin justificar d'alguna manera l'estona de descans esbravant l'instrument. Els dansaires s'entretenien alegrement, i de tant en tant, ullaven la cobla, cercant algun indici que preludiés la continuació de la ballada, però els músics romanien immutables, respectant un tempo inspirat per algú o per la sàvia tradició. De fet, tot en aquella plaça semblava obeir un cerimonial preestablert que demanava omplir cada moment de la forma més adient i aquell exigia desordre. Hi havia converses, crits, rialles, infants que s'empaitaven joganers i roba per terra. Tot d'una, els músics decidiren donar per acabada la pausa i ocuparen parsimoniosament els seients, col·locaren llurs partitures i prengueren l'instrument corresponent. La tímida refiladissa del flabiol llançà a l'aire la primera crida a l'ordre, apagà la remor i donà pas a l'esclat de la més bella entre totes les que es fan i es desfan. De mica en mica, tot retrobà el seu lloc i al so de l'airosa dansa, el conjunt de rotllanes endreçà el batec d'aquella plaça festiva.

PAISATGE NOCTURN

Abans d’anar a dormir, m’agradava treure el cap per la finestra de la sala i contemplar tota la majestuositat de la plana sota el misteri de la nit. Podia veure en primer terme la pau somorta de cases i carrerons, interrompuda tan sols per les clarors sobtades d’algun vehicle tardà. Poble enllà, endevinava la línia de la carretera encara transitada, acomplint la perenne tasca d’enllaçar poblacions a dreta i esquerra del mapa, i més avall, una munió de llogarrets escampant llumenetes arreu. En la llunyania, una resplendor difosa m’indicava la situació de la capital de la comarca, emmarcada per un rengle de turons que assenyalaven els límits de la plana. En la foscor, arbres i muntanyes resultaven ombres inquietants suggeridores de mil fantasies que l’endemà es convertien en indrets familiars i propers. A l’esquerra, intuïa la bullanga de cases i urbanitzacions costaneres i fins i tot podia percebre l’aroma humida i salobre de la mar; i a la dreta l’imponent silueta dels cims retallats en negre semblava expandir una alenada d’aire pirinenc. Desprès, alçava la mirada per fruir de la grandesa d’un altre mar, aquell cel únic, immens, guarnit amb estels rutilants presidit per la deessa lluna, que allà dalt semblava vigilar tot aquell bé de Déu d’humanitat.
Badoquejar, admirar aquell meravellós paisatge m’asserenava l’esperit, però, de vegades també ho aconseguia d’una manera ben senzilla, tan sols fixant la mirada en algun objecte menut. Més d’un cop recordo haver-me quedat embadalida contemplant els sinuosos moviments de la flameta d’una espelma col·locada al damunt de la taula. M’admirava el miracle que representava aquella minsa llum, gairebé sorgida del no res, que semblava reclamar atenció; posseïa un poder hipnòtic que em tranquil·litzava. Em feia pensar en el valor de certes coses aparentment insignificants i qui sap si, d’una manera inconscient, la meva ment ho associava a fets ocorreguts durant el dia.

GERMANES

Ens trobem davant la sortida de metro de Marina. Sempre que anem a veure la tieta Rosita ho fem així. La Mercè ja hi és. Fa molt que esperes?, li pregunto. No, acabo d’arribar ara mateix, em diu mentre ens besem. Porta una jaqueta d’un to beix que no li havia vist mai. És nova?, li dic quan comencem a caminar. M’explica que l’ha comprada de rebaixes. Una ganga, recalca. No em feia falta, en tinc moltes però quan me la vaig emprovar no ho vaig dubtar. Ho explica amb aquell entusiasme que fa servir quan toca qualsevol tema de compra de roba. Has fet bé, li dic, és molt maca.
Travessem Marina i continuem per Pujades fins la cantonada amb Sardenya, on hi ha la casa de la tieta. Davant la botonadura de l’intèrfon ens trobem en el dilema de sempre. Te’n recordes del pis i la porta?, em demana rient. Provem el que ens sembla més adient i ho encertem a la primera.
La visita transcorre si fa o no fa com altres vegades. La tieta cada cop més encongida i amb més xacres per explicar, fa una passejada per l’arbre genealògic i a mig repàs ens treu begudes i uns entreteniments per picar. Oh tieta, no calia, exclamem a l’uníson les dues per seguir les normes, i continuem la xerrada mentre anem fent glopets i prenem olives farcides, ametlles i cacauets.
Com l’has trobat?, em demana la Mercè a la sortida. Prou bé encara; té el cap mot clar i això és el que compta, li dic tot caminant cap el metro. S’ha fet fosc i les dues tenim pressa per anar a casa a preparar el sopar. Ens acomiadem deixant encara moltes coses per explicar. Adéu, ja ens trucarem, diem les dues a la vegada, i ens separem cada una per un costat.
Quan la deixo tinc la impressió que una part de mi mateixa se’n va. Hem teixit tantes complicitats que la vida sense ella se’m fa inimaginable. Potser ho penso perquè avui he llegit una història on dos germans es coneixen per primer cop als seixanta anys, per unes circumstàncies molt dramàtiques. No sé si és possible establir ponts de confiança en aquestes edats. Em pregunto com hauria estat la meva vida en cas de ser filla única. Segurament diferent però és impossible saber-ho. De tota manera, estic convençuda que ha estat una sort que el destí hagi col·locat una germana en el meu camí, aquesta presència que és com un recer acollidor amb qui he compartit tantes vivències i amb qui he dipositat tanta estimació.

AUSCHWITZ

Visitar Auschwitz és endinsar-se en un món carregat d’intenses vibracions humanes, un lloc on encara és pot percebre els batecs de la por, on els fantasmes del dolor i els espectres de la desesperació, poden sorgir a cada pas per recordar-nos la barbàrie que allà es va cometre. Auschwitz és igual a infern, a terror, a mort.
La història de l’Eva Wrona i d’en Joseph Festerling, tot i la seva singularitat, reflecteix una situació que es podia haver viscut dins d’aquell espai d’horror. Enmig de l’aquelarre monstruós, l’instint de supervivència podia fer sorgir algun miracle de resistència com el d’aquesta història impressionant i bonica. Malauradament devien ser casos excepcionals, ja que la majoria dels que ocuparen el sinistre indret, no van poder explicar a ningú tan monstruosa experiència.
S’ha repetit tantes vegades la història dels camps d’extermini nazi, que gairebé ens pot arribar a insensibilitzar, però és un deure ineludible intentar posar-nos en la pell d'aquells ésser innocents que van perdre la vida de una manera tan injusta i cruel.

--------------------

Els que viviu segurs
dins les vostres cases caldejades.
Els que us trobeu
tornant al vespre el menjar calent
i els rostres amics.

Penseu si és un home
qui treballa enmig del fang,
qui no coneix la pau,
qui lluita per un rosegó de pa,
qui mor per un sí o per un no.

Considereu si es una dona
qui no té cabells ni nom,
ni forces per recordar-lo,
buida la mirada i fred el pit,
com un branca hivernal

Penseu que això ha passat.

Primo Levi

PIS INUNDAT

Volia agrair a la meva pacient veïna del pis de sota la gran comprensió que va mostrar després d’haver-li inundat el pis el dia que em vaig deixar l’aixeta de la banyera oberta. Vaig pensar en un obsequi que expressés delicadesa i vaig decidir-me per un ram de flors seques. Orientada per la dependenta en vaig triar un molt bonic que esbargia un selecte aroma de llessamí i espígol.
L’amable veïna m’ho agraí vivament i s’afanya a col·locar-lo en una tauleta davant la finestra i jo vaig quedar tota satisfeta d’haver reparat aquell episodi tan desgraciat.
Però al cap de pocs dies el meu pis quedà inundat per un perfum intens de llessamí i espígol que em feia venir un mal de cap terrible. El cas és que cada dia l’olor era més i més forta i el meu estat de salut empitjorava a tota marxa, fins el punt que vaig haver d’anar-me’n fora una temporada per refer-me.
Encuriosida i tremolosa per saber si havia tornat a vessar-la regalant aquell obsequi tan enutjós vaig preguntar-li pel ram a la meva veïna i ella va respondre somrient que continuava preciós i tan sols havia perdut la fragància tan exquisida, segons ella, del primer dia.
No vaig gosar explicar-li que per un estrany fenomen aquella olor s'havia transferit ben concentrada al meu domicili. Només li vaig notificar que per causes alienes a la meva voluntat em veia en la necessitat de traslladar-me de pis el dia següent.

EL PAPER CAPRICIÓS

Ahir em va passar una cosa increïble: Vaig agafar llapis i paper per fer un llistat de les diligències pendents i, en acabar, les vaig voler repassar per si me n’havia deixat alguna. Però, quina va ser la meva sorpresa en comprovar que en el paper no constava res del que jo havia escrit feia un instant. En lloc de les meves notes hi figurava una llista de previsions meteorològiques pel cap de setmana. Vaig cridar la meva filla per explicar-li tan insòlit fet i li vaig mostrar el full.
- Però mare –va dir ella mirant-me com si jo fos boja- Aquí només hi puc veure escrita l’última cotització de borsa.
Estupefacta, vaig agafar l’entremaliat paper d’una revolada per llegir-lo de nou però aquest cop hi constava la classificació dels equips de futbol de Primera Divisió.
Vençuda definitivament, vaig pensar que potser a partir d’ara em podria estalviar de comprar el diari.

LA MONA DE PASQUA DE LA MEVA ÀVIA

De la barreja de sensacions plaents d’infantesa idealitzades dins la meva ment, en destacaria una en primer lloc; i no ho faria perquè es tractés del record d’un acte molt assenyalat, ni perquè suposés l’arribada d’un regal de molt preu. No, el meu record és modest i evoca la mona de Pasqua que la meva àvia i padrina m’enviava cada any des d’Oliana, el seu poble. Era una mona elemental, hereva de tradicions molt antigues, feta per ella mateixa amb pasta de pa lleugerament ensucrada, i guarnida amb un nombre d’ous durs igual als que jo havia acomplert aquell any. Aquella rodona casolana era el nexe des de la llunyania, un missatge familiar transmès per qui podia representar millor la família.
Els pastissers, sempre disposats a unir tradició amb negoci, ja havien sofisticat al seu dia l'ancestral costum competint en habilitats, ideant mil formes, incorporant tota mena d’ingredients llaminers i guarnint el conjunt amb figures populars; per no parlar d’ous de xocolata i d’autèntiques filigranes fetes amb tan noble matèria. Aquesta magnificència enllaminí la tradició i transformà l’antiga mona en un pastís ornamental.
Certament era impossible ignorar l’abisme tècnic que separava la meva primària mona de les que jo veia lluir any rera any pels aparadors de les pastisseries barcelonines. No tenia ni ous de xocolata, ni melmelades, ni altres elements per resultar atractiva als meus ulls, però jo cada any l’esperava amb la mateixa il·lusió. Com era possible que tan discreta llepolia em resultés seductora? Senzillament perquè al darrera hi podia veure les mans que l’havien treballada només per a mi i perquè personificava la bellesa de les coses autèntiques enfront d’altres artificioses. Tot això un infant ho pot percebre clarament, sobretot si ha tingut la sort de créixer en el si d'una llar que ho ha propiciat. En aquella humil mostra culinària s'hi endevinava tota la força de la tradició, de la tendresa i en definitiva, de l'amor.
I per aquestes raons aquest dolç record encara aixeca dins meu una onada d’emoció en evocar-lo. És una d’aquelles sensacions intransferibles, que ens agrada tant haver viscut perquè proporciona instants de felicitat.

TANKAS DE L'ALZINA DEL PASSEIG DE GRÀCIA

DIÀLEG
---------

Vell testimoni
d'un temps on les arbredes
eren germanes,
t'obstines trista alzina
a viure en terra estranya.

Ben isolada
malvius a Barcelona
traspaperada.
Què hi fas bella antigalla
si ets filla de muntanya?

Tafanerota,
no veus que hi desentones?
Ets forastera.
Hi trobes armonia
enmig de tant fatxenda?
-------------------------
Si responguera
mil coses et diria,
insolent dama.
Primer que sóc prou jove,
la vida pot ser llarga.

Sóc l'equilibri,
la veu que en desert clama
per bona causa.
Encara em queda corda;
vull estampar-hi marca.

La poesia
s'ha fet per tots els homes.
Sembla mentida
però enmig de tanta rauxa
aquí en trobo encara.

TANKAS. LES LLUNES D'EN PLA

LLUNA DE TARDOR
----------------------

Trista navega
la lluna del gran Greco
enmig de núvols.
El cel esclata en drama,
de blau, de coure i malva.

LLUNA D'HIVERN

--------------------

Ets somniadora,

lluna de claror viva,

rutilant, neta,

silent, misteriosa,

regnant blanca i serena.

LLUNA DE PRIMAVERA

--------------------------

És primavera

et canta Leopardi,

càndida lluna.

La teva languidesa

d'amor versos l'inspira.

LLUNA D'ESTIU

------------------

Dolça fatiga,

subtil t'enterboleixes,

càlida amiga.

Et tornes més propera,

tothom et pren la mida.

CRÒNICA D'UNA NIT

La nit és agradable. Pels carrers homes i dones d’edats diverses s’afanyen amb embolcalls i bosses de tota mena posseïts per un neguit especial. És l’última nit de l’any, un any que no ha estat precisament bo. Les notícies de crisis, atur i conflictes se succeeixen, però malgrat tot, la gent està disposada a instaurar una treva festiva i oblidar-se d’adversitats. Llums de colors il·luminen els rostres reflectint l'expectació que impregna els cors. Sembla com si la paraula Nou que acompanya l’Any ocultés una força estranya per seduir el personal.
La parella arriba puntual a casa dels amics Ribet. És una cita anual, una mena de ritu que ells, els Masriera, repeteixen des de fa una colla d’anys i sense el qual la festa ja no semblaria el mateix. Aquest any (és obvi) no hi seran els Vendrell; ell va morir després de llarga malaltia el mes d’agost i la seva vídua, l’Adelina no s’ha vist en cor de venir malgrat la insistència dels amfitrions. Tampoc ha vingut la Júlia; fa anys que és vídua, però té la mare malalta i no la pot deixar. Els altres amics van arribant: els Martorell, els Viladot, els Pruna i els Reinals, i la casa s’omple d’abrics i bosses i de tots aquells comentaris que fa la humanitat quan es retroba:
-“Com esteu? - Què fa la família? – Portes un vestit molt maco – Com ha anat el Nadal? - Que t’has aprimat? – A quina cosa t’has apuntat aquest any? – T’està molt bé aquest pentinat - Vols entrar en el meu Facebook?."
El sopar transcorre alegre i distès. Les copes es van omplint i buidant a bon ritme i el moment àlgid arriba a les dotze quan connecten amb les campanades de TV3 des de la torre Agbar amb aquells homes del temps tan singulars. Tothom s’abraça i es felicita com si hagués estat premiat. Potser és perquè aquest any no s’ha ennuegat ningú amb el raïm.
Després arriben els regals sorpresa, aquesta moda nefasta d’amics invisibles que més aviat semblen enemics, el cafè, els torrons per si algú no s’ha afartat prou i la xerrameca amb música de fons disposada pel Ribet, l’amfitrió. Algú fuma i el Viladot protesta perquè troba l’ambient massa espesseït. Es formen grupets segons el moment i de sobte, el Pruna discuteix amb el Reinals que, com sempre, gaudeix portant la contrària. Algú insinua (els Martorell i la Masriera sobretot) que s'arraconi la taula de centre per ballar una mica. El Viladot torna a protestar perquè troba que la música sona massa fort. Tres o quatre parelles s’animen i les altres prefereixen xerrar a l’altre extrem de la sala però aviat s’esllangueixen i a les dues en punt opten per marxar. Són els ensopits que cada any es retiren primer. Els balladors continuen amb voluntat una horeta més i a les tres tocades decideixen plegar veles. Després dels agraïments i dels renovats desitjos d’un bon any, s’acomiaden deixant la llar feta una quadra.
-Què t’ha semblat la festa? – li diu la Masriera al seu marit camí de casa.
-Bé, com sempre – contesta l’home amb veu de son.
-Has vist quin vestit portava la Martorell?
-Una mica llampant, no? – pregunta insegur el Masriera intentant recordar com era.
-Era horrorós. No li quedava gens bé –afirma ella somrient satisfeta.
La nit avança tranquil·la. El ritual s’ha acomplert un any més.