Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,
m’apar veure’t als braços d’Alcides gegantí
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s’hagués quedat aquí.
L’alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l’agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d’herois clavada allí ha deixat.
I creixes i t’escampes; quan la planícia et manca
t’enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s’embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.
Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besòs i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.
Mirau-la: santa Eulàlia l’abriga amb sa bandera,
sant Jordi la defensa de l’infernal dragó,
i guia, quan rescata captius, sa nau velera,
apareixent pels aires, l’estel de Cervelló.
La mar no te l’han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s’alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fóra un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fóra un dia faró del meu vaixell;
ni el geni, aqueixa estrella que et guia, ni eixes ales,
la indústria i l’art, penyores d’un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe... i un poble que creu no pot morir.
Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pàtria té sos herois, ses lires los amors;
Clemència Isaura encara de roses i englantines
fa cada primavera present als trobadors.
Lo teu present esplèndid és de nous temps aurora;
tot somniant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluita; mes creu, espera i ora.
Qui enfonsa o alça el pobles, és Déu que els ha creat.
JACINT VERDAGUER
m’apar veure’t als braços d’Alcides gegantí
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s’hagués quedat aquí.
L’alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l’agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d’herois clavada allí ha deixat.
I creixes i t’escampes; quan la planícia et manca
t’enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s’embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.
Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besòs i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.
Mirau-la: santa Eulàlia l’abriga amb sa bandera,
sant Jordi la defensa de l’infernal dragó,
i guia, quan rescata captius, sa nau velera,
apareixent pels aires, l’estel de Cervelló.
La mar no te l’han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s’alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fóra un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fóra un dia faró del meu vaixell;
ni el geni, aqueixa estrella que et guia, ni eixes ales,
la indústria i l’art, penyores d’un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe... i un poble que creu no pot morir.
Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pàtria té sos herois, ses lires los amors;
Clemència Isaura encara de roses i englantines
fa cada primavera present als trobadors.
Lo teu present esplèndid és de nous temps aurora;
tot somniant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluita; mes creu, espera i ora.
Qui enfonsa o alça el pobles, és Déu que els ha creat.
JACINT VERDAGUER
1 comentari:
És digne d'elogiar que auquest textos s'actualitzin i es difonguin en els blogs. Encara que siguin fragments o versos que defineixen tota una manera de ser:
"Lo teu present esplèndid és de nous temps aurora;"
...
treballa, pensa, lluita; mes creu, espera i ora."
Publica un comentari a l'entrada