divendres, 30 de gener de 2009

PIS INUNDAT


Volia agrair a la meva pacient veïna del pis de sota la gran comprensió que va mostrar després d’haver-li inundat el pis el dia que em vaig deixar l’aixeta de la banyera oberta. Vaig pensar en un obsequi que expressés delicadesa i vaig decidir-me per un ram de flors seques. Orientada per la dependenta en vaig triar un molt bonic que esbargia un selecte aroma de llessamí i espígol.
L’amable veïna m’ho agraí vivament i s’afanya a col·locar-lo en una tauleta davant la finestra i jo vaig quedar tota satisfeta d’haver reparat aquell episodi tan desgraciat.
Però al cap de pocs dies el meu pis quedà inundat per un perfum intens de llessamí i espígol que em feia venir un mal de cap terrible. El cas és que cada dia l’olor era més i més forta i el meu estat de salut empitjorava a tota marxa, fins el punt que vaig haver d’anar-me’n fora una temporada per refer-me.
Encuriosida i tremolosa per saber si havia tornat a vessar-la regalant aquell obsequi tan enutjós vaig preguntar-li pel ram a la meva veïna i ella va respondre somrient que continuava preciós i tan sols havia perdut la fragància tan exquisida, segons ella, del primer dia.
No vaig gosar explicar-li que per un estrany fenomen aquella olor s'havia transferit ben concentrada al meu domicili. Només li vaig notificar que per causes alienes a la meva voluntat em veia en la necessitat de traslladar-me de pis el dia següent.

EL PAPER CAPRICIÓS


Ahir em va passar una cosa increïble: Vaig agafar llapis i paper per fer un llistat de les diligències pendents i, en acabar, les vaig voler repassar per si me n’havia deixat alguna. Però, quina va ser la meva sorpresa en comprovar que en el paper no constava res del que jo havia escrit feia un instant. En lloc de les meves notes hi figurava una llista de previsions meteorològiques pel cap de setmana. Vaig cridar la meva filla per explicar-li tan insòlit fet i li vaig mostrar el full.
- Però mare –va dir ella mirant-me com si jo fos boja- Aquí només hi puc veure escrita l’última cotització de borsa.
Estupefacta, vaig agafar l’entremaliat paper d’una revolada per llegir-lo de nou però aquest cop hi constava la classificació dels equips de futbol de Primera Divisió.
Vençuda definitivament, vaig pensar que potser a partir d’ara em podria estalviar de comprar el diari.

dijous, 22 de gener de 2009

LA MONA DE PASQUA DE LA MEVA ÀVIA


De la barreja de sensacions plaents d’infantesa idealitzades dins la meva ment, en destacaria una en primer lloc; i no ho faria perquè es tractés del record d’un acte molt assenyalat, ni perquè suposés l’arribada d’un regal de molt preu. No, el meu record és modest i evoca la mona de Pasqua que la meva àvia i padrina m’enviava cada any des d’Oliana, el seu poble. Era una mona elemental, hereva de tradicions molt antigues, feta per ella mateixa amb pasta de pa lleugerament ensucrada, i guarnida amb un nombre d’ous durs igual als que jo havia acomplert aquell any. Aquella rodona casolana era el nexe des de la llunyania, un missatge familiar transmès per qui podia representar millor la família.
Els pastissers, sempre disposats a unir tradició amb negoci, ja havien sofisticat al seu dia l'ancestral costum competint en habilitats, ideant mil formes, incorporant tota mena d’ingredients llaminers i guarnint el conjunt amb figures populars; per no parlar d’ous de xocolata i d’autèntiques filigranes fetes amb tan noble matèria. Aquesta magnificència enllaminí la tradició i transformà l’antiga mona en un pastís ornamental.
Certament era impossible ignorar l’abisme tècnic que separava la meva primària mona de les que jo veia lluir any rera any pels aparadors de les pastisseries barcelonines. No tenia ni ous de xocolata, ni melmelades, ni altres elements per resultar atractiva als meus ulls, però jo cada any l’esperava amb la mateixa il·lusió. Com era possible que tan discreta llepolia em resultés seductora? Senzillament perquè al darrera hi podia veure les mans que l’havien treballada només per a mi i perquè personificava la bellesa de les coses autèntiques enfront d’altres artificioses. Tot això un infant ho pot percebre clarament, sobretot si ha tingut la sort de créixer en el si d'una llar que ho ha propiciat. En aquella humil mostra culinària s'hi endevinava tota la força de la tradició, de la tendresa i en definitiva, de l'amor.
I per aquestes raons aquest dolç record encara aixeca dins meu una onada d’emoció en evocar-lo. És una d’aquelles sensacions intransferibles, que ens agrada tant haver viscut perquè proporciona instants de felicitat.

dilluns, 19 de gener de 2009

TANKAS DE L'ALZINA DEL PASSEIG DE GRÀCIA


DIÀLEG
---------

Vell testimoni
d'un temps on les arbredes
eren germanes,
t'obstines trista alzina
a viure en terra estranya.

Ben isolada
malvius a Barcelona
traspaperada.
Què hi fas bella antigalla
si ets filla de muntanya?

Tafanerota,
no veus que hi desentones?
Ets forastera.
Hi trobes armonia
enmig de tant fatxenda?
-------------------------
Si responguera
mil coses et diria,
insolent dama.
Primer que sóc prou jove,
la vida pot ser llarga.

Sóc l'equilibri,
la veu que en desert clama
per bona causa.
Encara em queda corda;
vull estampar-hi marca.

La poesia
s'ha fet per tots els homes.
Sembla mentida
però enmig de tanta rauxa
aquí en trobo encara.

dijous, 15 de gener de 2009

TANKAS. LES LLUNES D'EN PLA

LLUNA DE TARDOR
----------------------
Trista navega
la lluna del gran Greco
enmig de núvols.
El cel esclata en drama,
de blau, de coure i malva.





LLUNA D'HIVERN
--------------------
Ets somniadora,
lluna de claror viva,
rutilant, neta,
silent, misteriosa,
regnant blanca i serena.




LLUNA DE PRIMAVERA
--------------------------
És primavera
et canta Leopardi,
càndida lluna.
La teva languidesa
d'amor versos l'inspira.






LLUNA D'ESTIU
------------------
Dolça fatiga,
subtil t'enterboleixes,
càlida amiga.
Et tornes més propera,
tothom et pren la mida.


diumenge, 4 de gener de 2009

CRÒNICA D'UNA NIT

La nit és agradable. Pels carrers homes i dones d’edats diverses s’afanyen amb embolcalls i bosses de tota mena posseïts per un neguit especial. És l’última nit de l’any, un any que no ha estat precisament bo. Les notícies de crisis, atur i conflictes se succeeixen, però malgrat tot, la gent està disposada a instaurar una treva festiva i oblidar-se d’adversitats. Llums de colors il·luminen els rostres reflectint l'expectació que impregna els cors. Sembla com si la paraula Nou que acompanya l’Any ocultés una força estranya per seduir el personal.
La parella arriba puntual a casa dels amics Ribet. És una cita anual, una mena de ritu que ells, els Masriera, repeteixen des de fa una colla d’anys i sense el qual la festa ja no semblaria el mateix. Aquest any (és obvi) no hi seran els Vendrell; ell va morir després de llarga malaltia el mes d’agost i la seva vídua, l’Adelina no s’ha vist en cor de venir malgrat la insistència dels amfitrions. Tampoc ha vingut la Júlia; fa anys que és vídua, però té la mare malalta i no la pot deixar. Els altres amics van arribant: els Martorell, els Viladot, els Pruna i els Reinals, i la casa s’omple d’abrics i bosses i de tots aquells comentaris que fa la humanitat quan es retroba:
-“Com esteu? - Què fa la família? – Portes un vestit molt maco – Com ha anat el Nadal? - Que t’has aprimat? – A quina cosa t’has apuntat aquest any? – T’està molt bé aquest pentinat - Vols entrar en el meu Facebook?."
El sopar transcorre alegre i distès. Les copes es van omplint i buidant a bon ritme i el moment àlgid arriba a les dotze quan connecten amb les campanades de TV3 des de la torre Agbar amb aquells homes del temps tan singulars. Tothom s’abraça i es felicita com si hagués estat premiat. Potser és perquè aquest any no s’ha ennuegat ningú amb el raïm.
Després arriben els regals sorpresa, aquesta moda nefasta d’amics invisibles que més aviat semblen enemics, el cafè, els torrons per si algú no s’ha afartat prou i la xerrameca amb música de fons disposada pel Ribet, l’amfitrió. Algú fuma i el Viladot protesta perquè troba l’ambient massa espesseït. Es formen grupets segons el moment i de sobte, el Pruna discuteix amb el Reinals que, com sempre, gaudeix portant la contrària. Algú insinua (els Martorell i la Masriera sobretot) que s'arraconi la taula de centre per ballar una mica. El Viladot torna a protestar perquè troba que la música sona massa fort. Tres o quatre parelles s’animen i les altres prefereixen xerrar a l’altre extrem de la sala però aviat s’esllangueixen i a les dues en punt opten per marxar. Són els ensopits que cada any es retiren primer. Els balladors continuen amb voluntat una horeta més i a les tres tocades decideixen plegar veles. Després dels agraïments i dels renovats desitjos d’un bon any, s’acomiaden deixant la llar feta una quadra.
-Què t’ha semblat la festa? – li diu la Masriera al seu marit camí de casa.
-Bé, com sempre – contesta l’home amb veu de son.
-Has vist quin vestit portava la Martorell?
-Una mica llampant, no? – pregunta insegur el Masriera intentant recordar com era.
-Era horrorós. No li quedava gens bé –afirma ella somrient satisfeta.
La nit avança tranquil·la. El ritual s’ha acomplert un any més.