dimecres, 25 de febrer de 2009

SARDANES A LA PLAÇA

Quan vaig arribar, la cridòria que onejava per la plaça, seguia els camins inexplicables de qualsevol aglomeració humana, esquinçada de sobte per l'estrident escalada d'algun fiscorn, el breu cant d'una tenora, o la sordina gairebé inaudible del flabiol. Els músics semblaven afinar el to però en realitat obraven moguts per un impuls, com si volguessin justificar d'alguna manera l'estona de descans esbravant l'instrument. Els dansaires s'entretenien alegrement, i de tant en tant, ullaven la cobla, cercant algun indici que preludiés la continuació de la ballada, però els músics romanien immutables, respectant un tempo inspirat per algú o per la sàvia tradició. De fet, tot en aquella plaça semblava obeir un cerimonial preestablert que demanava omplir cada moment de la forma més adient i aquell exigia desordre. Hi havia converses, crits, rialles, infants que s'empaitaven joganers i roba per terra. Tot d'una, els músics decidiren donar per acabada la pausa i ocuparen parsimoniosament els seients, col·locaren llurs partitures i prengueren l'instrument corresponent. La tímida refiladissa del flabiol llançà a l'aire la primera crida a l'ordre, apagà la remor i donà pas a l'esclat de la més bella entre totes les que es fan i es desfan. De mica en mica, tot retrobà el seu lloc i al so de l'airosa dansa, el conjunt de rotllanes endreçà el batec d'aquella plaça festiva.

dilluns, 23 de febrer de 2009

PAISATGE NOCTURN


Abans d’anar a dormir, m’agradava treure el cap per la finestra de la sala i contemplar tota la majestuositat de la plana sota el misteri de la nit. Podia veure en primer terme la pau somorta de cases i carrerons, interrompuda tan sols per les clarors sobtades d’algun vehicle tardà. Poble enllà, endevinava la línia de la carretera encara transitada, acomplint la perenne tasca d’enllaçar poblacions a dreta i esquerra del mapa, i més avall, una munió de llogarrets escampant llumenetes arreu. En la llunyania, una resplendor difosa m’indicava la situació de la capital de la comarca, emmarcada per un rengle de turons que assenyalaven els límits de la plana. En la foscor, arbres i muntanyes resultaven ombres inquietants suggeridores de mil fantasies que l’endemà es convertien en indrets familiars i propers. A l’esquerra, intuïa la bullanga de cases i urbanitzacions costaneres i fins i tot podia percebre l’aroma humida i salobre de la mar; i a la dreta l’imponent silueta dels cims retallats en negre semblava expandir una alenada d’aire pirinenc. Desprès, alçava la mirada per fruir de la grandesa d’un altre mar, aquell cel únic, immens, guarnit amb estels rutilants presidit per la deessa lluna, que allà dalt semblava vigilar tot aquell bé de Déu d’humanitat.
Badoquejar, admirar aquell meravellós paisatge m’asserenava l’esperit, però, de vegades també ho aconseguia d’una manera ben senzilla, tan sols fixant la mirada en algun objecte menut. Més d’un cop recordo haver-me quedat embadalida contemplant els sinuosos moviments de la flameta d’una espelma col·locada al damunt de la taula. M’admirava el miracle que representava aquella minsa llum, gairebé sorgida del no res, que semblava reclamar atenció; posseïa un poder hipnòtic que em tranquil·litzava. Em feia pensar en el valor de certes coses aparentment insignificants i qui sap si, d’una manera inconscient, la meva ment ho associava a fets ocorreguts durant el dia.

divendres, 6 de febrer de 2009

GERMANES


Ens trobem davant la sortida de metro de Marina. Sempre que anem a veure la tieta Rosita ho fem així. La Mercè ja hi és. Fa molt que esperes?, li pregunto. No, acabo d’arribar ara mateix, em diu mentre ens besem. Porta una jaqueta d’un to beix que no li havia vist mai. És nova?, li dic quan comencem a caminar. M’explica que l’ha comprada de rebaixes. Una ganga, recalca. No em feia falta, en tinc moltes però quan me la vaig emprovar no ho vaig dubtar. Ho explica amb aquell entusiasme que fa servir quan toca qualsevol tema de compra de roba. Has fet bé, li dic, és molt maca.
Travessem Marina i continuem per Pujades fins la cantonada amb Sardenya, on hi ha la casa de la tieta. Davant la botonadura de l’intèrfon ens trobem en el dilema de sempre. Te’n recordes del pis i la porta?, em demana rient. Provem el que ens sembla més adient i ho encertem a la primera.
La visita transcorre si fa o no fa com altres vegades. La tieta cada cop més encongida i amb més xacres per explicar, fa una passejada per l’arbre genealògic i a mig repàs ens treu begudes i uns entreteniments per picar. Oh tieta, no calia, exclamem a l’uníson les dues per seguir les normes, i continuem la xerrada mentre anem fent glopets i prenem olives farcides, ametlles i cacauets.
Com l’has trobat?, em demana la Mercè a la sortida. Prou bé encara; té el cap mot clar i això és el que compta, li dic tot caminant cap el metro. S’ha fet fosc i les dues tenim pressa per anar a casa a preparar el sopar. Ens acomiadem deixant encara moltes coses per explicar. Adéu, ja ens trucarem, diem les dues a la vegada, i ens separem cada una per un costat.
Quan la deixo tinc la impressió que una part de mi mateixa se’n va. Hem teixit tantes complicitats que la vida sense ella se’m fa inimaginable. Potser ho penso perquè avui he llegit una història on dos germans es coneixen per primer cop als seixanta anys, per unes circumstàncies molt dramàtiques. No sé si és possible establir ponts de confiança en aquestes edats. Em pregunto com hauria estat la meva vida en cas de ser filla única. Segurament diferent però és impossible saber-ho. De tota manera, estic convençuda que ha estat una sort que el destí hagi col·locat una germana en el meu camí, aquesta presència que és com un recer acollidor amb qui he compartit tantes vivències i amb qui he dipositat tanta estimació.

AUSCHWITZ


Visitar Auschwitz és endinsar-se en un món carregat d’intenses vibracions humanes, un lloc on encara és pot percebre els batecs de la por, on els fantasmes del dolor i els espectres de la desesperació, poden sorgir a cada pas per recordar-nos la barbàrie que allà es va cometre. Auschwitz és igual a infern, a terror, a mort.
La història de l’Eva Wrona i d’en Joseph Festerling, tot i la seva singularitat, reflecteix una situació que es podia haver viscut dins d’aquell espai d’horror. Enmig de l’aquelarre monstruós, l’instint de supervivència podia fer sorgir algun miracle de resistència com el d’aquesta història impressionant i bonica. Malauradament devien ser casos excepcionals, ja que la majoria dels que ocuparen el sinistre indret, no van poder explicar a ningú tan monstruosa experiència.
S’ha repetit tantes vegades la història dels camps d’extermini nazi, que gairebé ens pot arribar a insensibilitzar, però és un deure ineludible intentar posar-nos en la pell d'aquells ésser innocents que van perdre la vida de una manera tan injusta i cruel.

--------------------
Els que viviu segurs
dins les vostres cases caldejades.
Els que us trobeu
tornant al vespre el menjar calent
i els rostres amics.

Penseu si és un home
qui treballa enmig del fang,
qui no coneix la pau,
qui lluita per un rosegó de pa,
qui mor per un sí o per un no.

Considereu si es una dona
qui no té cabells ni nom,
ni forces per recordar-lo,
buida la mirada i fred el pit,
com un branca hivernal

Penseu que això ha passat.

Primo Levi