dissabte, 29 de novembre de 2008

TANKAS DE LES SENYORETES DEL MAR


Claror de lluna,
remor en la penombra,
tremor de l'aigua.
Ninetes joganeres,
misteris a trenc d'alba.
-
Sou Senyoretes,
en la mar teniu casa.
Sou belles fades;
parleu a cau d'orella
d'oratge, vent o calma.
-
Belles minyones
d'espurnes coronades,
mantell d'escata.
Ompliu de goig els somnis,
d'encant vestiu la parla.
-
La mar estimen,
llur encís enamora;
amor i droga.
Amb el mar tenen vida;
sense el mar no hi ha joia

Moments feliços


La vida ens fa somiar en paradisos de vegades llunyans, que nomès a nosaltres pertanyen. Els hem anat forjant de ben petits: són com bells mites que apareixen d'una manera o altra, de forma constant o intermitent, i formen part de la nostra personalitat. Així anem teixint el vestit de la il·lusió, creant expectatives que ens renovin. Alguns es poden moure per un desig aventurer o per l'ànsia del saber; altres per un ideal artístic, o per un sentiment altruista. Moltes vegades aquests desitjos i aquests ideals mai s'arriben a realitzar plenament. Però ens fa sentir bé tenir-los, i lluitar per ells dintre de les nostres capacitats. Són com llumetes que il·luminen, com estels que assenyalen el nostre camí.
També ens il·luminen els records. Per a molts, un record magnificat pel pas dels anys pot arribar a significar uns moments de felicitat real malgrat que efímera. Qui no ha gaudit rememorant un estiueig determinat, temps de jocs llunyans, aquella primera trobada amb algú especial, i tantes altres situacions reeixides de la vida! De vegades una música, una veu, un indret, una olor, ens transporten a un passat que ens omple d'una nostàlgia agradable i dolça. Aquell episodi seleccionat per la memòria potser ens ha influït de manera decisiva i en tot cas, ha construït la nostra vida.
Clar que això depèn molt del caràcter de cadascú: hi ha persona que camina sense l'al·licient de la llumeta i també qui pateix amnèsia per evocar altres temps. I remarco patir, perquè crec que és una manca molt lamentable de sensibilitat. Encara que no se'n sigui conscient, ningú pot negar que el seu present i el seu futur són fills d'un passat.

dijous, 27 de novembre de 2008

RESUM DE L'ARTICLE DE JAUME CABRÉ

Darrerament la societat occidental ha pres consciència del respecte que mereixen la fauna i la flora amenaçades, però, en canvi, contempla indiferent la desaparició de moltes llengües.

Els estats, esgrimint l'argument de la conveniència de la unitat, fan inviable la subsistència de les llengües minoritàries. Són incapaços d'entendre que cada llengua representa la manera de veure el món pel seus parlants, i que la seva extinció és un veritable desastre.

És curiós el cas de desaparició de la llengua dàlmata fa cent deu anys. Quan la darrera persona que podia parlar-la en tota l'illa de Veglia es trobava agonitzant, uns dialectòlegs van recollir les seves últimes paraules i així van poder establir el dia i l'hora exactes de la mort d'aquella llengua.

Tots el països practiquen política lenguística d'una manera o altra, però és ben sabut que una llengua acaba morint si no té al darrera un estat que la recolzi.

dilluns, 24 de novembre de 2008

PARAULES


El català és una llengua romànica amb una musicalitat específica, rica en monosíl·labs, però també en mots d’una expressivitat molt particular.
Sense entrar en cap anàlisi etimològica (Déu me’n guard), hi ha paraules que per la seva sonoritat, pel significat o per motivacions ocultes i/o misterioses em resulten agradables. N’hi moltes, moltíssimes:

Espurna. Per mi com un petit esclat plaent.
Capvespre. Romàntica, especial.
Horabaixa. Igual que l'anterior.
Rauxa. M’agrada perquè és molt nostra.
Gara-gara. Em fa gràcia.
Llaminadura. Molt llaminera.
Melangia. M’evoca misteri, nostàlgia.
Gínjol. És una paraula eixerida.
Maragda. Té un color i un so que m’agrada.
Merla. Sonora com perla.
Garbí. I també garbinada, una ventada plaent. També m’agraden
Xaloc, migjorn. Tots del sud, casual?
Garlanda. Decorativa, festiva.

I també paraules com ginesta, espígol, romaní, farigola i moltes altres de la nostra flora amb noms tan poètics i evocadors... Seria un no acabar.

divendres, 21 de novembre de 2008

EL VELL CINEMA


No pot deixar de mirar una estona aquell cinema quan passa pel davant. El seu esguard penetra fins el vestíbul, traspassa la porta i l’envolta l’atraient penombra de la gran sala. Però torna a retrocedir i travessa les parets de l’estreta taquilla, la seva taquilla, per submergir-se en el remolí d’instants viscuts allà dins.
Ara ja han passat molts anys i el temps ha apaivagat l'angoixa que l’envaí quan l’amo del cinema va anunciar que traspassava el negoci. Feia una bona temporada que no rutllava com abans, però ella ho atribuïa a la influència de la televisió i sempre va pensar que tard o d’hora recobrarien un públic incapaç de renunciar a l‘espectacularitat de la gran pantalla. Malauradament aquest fet no es produí i tant ella com la resta d’empleats van ser acomiadats. A partir de llavors una mena de malenconia la va dur a emmalaltir i només els esforços de la família van reviscolar en part l’ànim decandit.
Pensava sobretot en las tardes de glòria, quan un programa encertat omplia el cinema a vessar. Llavors es veia obligada a advertir que no hi havia més butaques. De fet més d’un cop havia venut entrades sense seients disponibles; tanta era la insistència d’un públic àvid d’emocions. Aquell era un cinema de barri on tothom es retrobava un dia a la setmana per veure l’espectacle, però també per compartir unes hores fora de casa, portar el berenar o fer-la petar en entrar o sortir. Allò feia goig de veure!
Després d’una colla d'anys de letargia el vell cinema va reobrir les portes un bon dia amb la cara neta i un nou tipus de programació. Ara és un multicines especialitzat en pel·lícules en versió original on s’hi veu un públic molt diferent. Sovint hi passa pel davant però no hi ha volgut entrar mai perquè sent que ho trobarà tot força estrany i s’estima més conservar el record de l’antiga sala tal com era. Ja sap que aquell lloc no pot morir mentre el tingui viu dins el pensament.

dimecres, 12 de novembre de 2008

CORRELAT - EL VIATGE


Suposo que avui no es tornarà a tocar el tema. N’estic del viatget a Nova York fins el capdemunt! L’últim dia no es va parlar de res més, com si no hi hagués coses més interessants com ara... no sé, altres coses.
Sí, ja comprenc que li debia fer ilusió explicar-ho però... A veure, calia entretenir-se tant amb l’hotel de cinc estrelles? I a mi què, com si volen anar a un de deu. Era necessari insistir en el menjar d’aquell restaurant tan fabulós? Clar que la bleda de la Mònica no parava de fer-li preguntes i més preguntes. Que si havien visitat això o allò, que on s’havien allotjat i on havien dinat... Per Déu, quina adoració! Quan la veu queda ben embadalida. Al cap i a la fi. què és el que ha fet? Tenir la sort d’haber-se casat amb un tio de peles i res més. I encara que alguns creguin que és ell el qui ha fet sort, què voleu que us digui... Maca i elegant sí que ho és, no es pot negar, i la seva feina a la universitat està molt bé, però potser a casa ves a saber... No sé, i aquell aplom quan parla... I vaja, que amb un bon pressupost es pot ser elegant dic jo, que no és el mateix gastar mil que deu mil, per fer un suposat.
En fi, molt bé, tot molt bonic però a veure si avui enterrem el tema del viatget que hi ha mil coses més interessants i converses més constructives. Jo només dic que si algun dia pugués tenir la possibilitat de fer-lo, no en parlaria ni una quarta part.

dimecres, 5 de novembre de 2008

TANKAS DE L'EMPELT

TANKAS DE "L'EMPELT"

Toc de campanes,
ha mort una àvia vella,
trista jornada.
Molts més dels que ara penen,
haurien de plorar-la.

Ses llavis closos
no llençaran a l'aire
cap més paraula
d'aquella bella llengua
que cap persona parla.

Llengua vençuda
que ahir vivies joia
i morta ets ara.
Traeixen tot un poble
matant la seva parla.


POEMA QUE SALVARIA

Hi ha una munió de poemes que salvaria en cas que es perdés la llengua, però per una qüestió de pàtria he triat "LES CORRANDES DE L'EXILI", d'en Pere Quart, per l'emotivitat que traspua. Les seves estrofes transmeten l'amargor dels que es veien obligats a travessar la frontera per fugir dels implacables vencedors, experiència que va viure en primera persona.

Pere Quart, pseudònim de Joan Oliver, va néixer a Sabadell el 1899 i morí a Barcelona el 1986. Va ser poeta, dramaturg, narrador, traductor i periodista.



Considerat un dels cinc poetes catalans més importants del segle XX, va conrear una poesia àgil i anecdòtica que reflexa la seva visió escèptica del món. Cofundador del grup de Sabadell, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, va mantenir un estil marcat per la ironia. Com a traductor va rebre a l'exili el Premi del President de la República Francesa per la versió de "El Misantrop" de Molière. L'any 1970 va ser distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Pel seu tarannà crític amb la transició va resultar un personatge incòmode pels polítics del moment.
-----
















CORRANDES DE L'EXILI
--------------------------
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple,
també el féu la nostra pena.
----
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
----
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
----
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
----
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
----
En ma terra del Vallés
tres turons fan una serra;
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres, massa terra;
"Com el Vallès no hi ha res."
----
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.
----
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

dimarts, 4 de novembre de 2008

EL VELL ERMITÀ

EL VELL ERMITÀ

El vell ermità jeu sense forces, respira dèbilment, amb els ulls clucs. Espera la mort serè, sense pressa, com ha actuat sempre. Confia en el més enllà.
La seva vida ha estat dura, solitària, plena de mancances. Així ho va triar fa molts anys, quan encara era jove i va veure que conviure amb els seus no el satisfeia. Un llenguatge importat ho envaïa tot i a ell li resultava impossible identificar la seva terra amb aquella parla estranya. Els seus contemplaven impassibles la invasió, àdhuc adoptaven la llengua forana amb indiferència. Només ell restava fidel als mots propis del lloc que tant estimava però se sentia completament sol entre els seus.
Per això un dia va decidir anar a viure a les muntanyes. Allà parlava amb Déu, amb el vent, amb la lluna i el sol, amb els arbres i els animals que l'envoltaven. Ells sí que entenien el seu llenguatge i el saludaven cada matí quan es llevava.
El vell ermità murmura unes paraules de comiat. Només ell en el món sap pronunciar-les i quan mori deixarà d'existir una llengua. Però el vell ermità no tem la mort perquè amb els ulls de la fe espera retrobar allà dalt aquella parla que conegué en néixer, i això el fa feliç.

diumenge, 2 de novembre de 2008

RESUM DE LA TERCERA PART DE L'EMPELT

El filòleg holandès Ernst Heyltjes recorre diferents punts de la geografia catalana observant pobles i paisatges. Pel camí, un suposat control policial el redueix i el deixa inconscient. Un cop retornat comprova sorprès la naturalesa dels interceptors: Són un nucli resistent que en perfecte català li comunica que treballen per salvar la llengua. Hi troba un antic company de professió i aclareix el misteri de les desaparicions. També coneix l’Alícia, una bonica noia per qui se sent atret, que el convida a descansar. L’endemà aclareix incògnites amb el grup, i li proposen que hi col.labori. Li expliquen el sistema de treball i el que volen d’ell. Amb el temps ho accepta, seduït per la causa i també per la companyia de l’Alícia amb qui ja conviu i de qui ja no se separarà mai més, convençut que ha de salvar la llengua pel futur i pel fill que esperen.
---------
TANKAS
---------

Claror de l'alba
que allunyes la tenebra;
la llum despertes.
Del gris de la incertesa
n'esborres les petjades.
---
Per noble causa
treballa tot un poble,
causa callada.
La feina no és ingrata,
demana gran silenci.

En llavis tendres
floriran les paraules
com primaveres.
Obrim finestra i porta,
confiem en l’esperança.