divendres, 23 d’octubre del 2009

La Nova Cançó va ser un instrument idoni per produir la mena de catarsi alliberadora que la nostra societat necessitava. En essència hi havia el desig de reivindicar la nostra llengua, però també la necessitat de dignificar-la i omplir-la de continguts. Va arribar en uns moments en que s’albirava un raig d’esperança enmig de la llarga nit franquista i potser per això va triomfar, però de tota manera era innegable el mèrit d’uns autors que amb la seva música i les seves lletres enlairaven la cultura i removien les nostres consciències.

Destaco especialment en Lluís Llach, a qui he d’agrair alguns dels moments més pletòrics de la meva vida. Dins d’un clima col·lectiu de solidaritat i de revolta, els seus recitals eren una font d’emocions segures, fruit tot plegat d’una ment especialment dotada pel llenguatge musical, que arribava al públic i sabia com fer-lo vibrar. Era admirable el ventall de registres que el noi de Verges era capaç de conrear en cada concert: des de la cançó més combativa fins la més intimista, passant per un seguit de temes d’un caire més universal. En aquest sentit destacaria el seu amor per la mar, aquesta Mediterrània tan nostra, que va saber evocar a través de cançons memorables. Una de les que m’enamora és “Vaixell de Grècia”, que té una melodia amarada de reminiscències gregues, aparentment alegre, però amb una lletra carregada de contingut pel moment que tant els grecs com nosaltres estàvem patint, ells a causa d’un cop d’estat i nosaltres asfixiats encara sota la dictadura. Aquest vaixell, que besa les aigües gregues majestuosament, que lamenta la seva dissort i acaba inflant les veles per anar tots junts a bon port, ultrapassa la categoria de cançó per esdevenir un himne a la llibertat de gran bellesa simbòlica.














VAIXELL DE GRÉCIA


Si per les albes veieu passar un vaixell
Besant les aigües del mar bressol del déus,
Feu-li senyal, que pugui veure on som
I caminar amb nosaltres cap el nord.

Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó,
No penseu mai que ho hagi perdut tot,
Que el poble sempre podrà inflar el velam
Per guanyar onades fetes de por i de sang.

Vaixell que plores igual que plora el meu,
Que duus la pena i el dol que porta el meu,
Vaixell de Grècia, que no t’enfonsi el tro,
infla les veles que anem al mateix port.

I no tant sols ha sabut plasmar la bellesa de la Mediterrània passejant pel mar del déus grecs, sinó que en cançons com “Vinyes verdes vora el mar” evoca un paisatge més nostrat, musicant els versos de Josep M. de Sagarra. Aquestes vinyes, que podrien ser en qualsevol indret de la Mediterrània, jo les ubico per proximitat a l’Alt Empordà i al Rosselló “...verd vora el mar mariner”, diu en una estrofa, i allà les podem veure arreu. Quan escolto la melodia no puc deixar d’evocar aquells paratges, o a l’inrevés, quan hi sóc em ve al cap la cançó i la seva meravellosa lletra. Penso que en Llach, va triar aquest tema per rendir homenatge a l’esperit de la Mediterrània, conjuminant les vinyes i el mar amb l’art d’un gran poeta, i ho va saber enriquir amb una inspirada música. Seduït per l’harmonia de les estrofes ell explica: “Senzillament vaig llegir els versos de Sagarra i em va sortir la música”. Gran Llach! Evidentment només amb la unió de dos genis es podien obtenir resultats tan brillants.

VINYES VERDES VORA EL MAR...

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
Sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
Vinyes amb la fruita verda,
Vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
Vora la vela que passa;
Cap el mar vincleu el cos
Sense decantar-vos massa,
Vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
Del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
Damunt la terra lluenta;
Vinyes verdes soledat.

Vinyes que dieu adéu
Al llagut i a la gavina,
I al fi serrellet de neu
Que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s’adorm la tarda,
Raïm negre, pàmpol d’or,
Aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
Verdes a punta de dia,
Verd suau de cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
Vinyes verdes vora el mar!

dissabte, 6 de juny del 2009

JACINT VERDAGUER I VILA JOANA


M'ADMIRA
M’admira i em complau gaudir del privilegi de visitar els llocs on il·lustres avantpassats nostres han viscut o han deixat petjada, com Vila Joana.
M’admira i m’impressiona contemplar el seu testimoni i advertir la muda presència que respiren les velles parets.
M’admira i em sorprèn comprovar la seva obra gegantina, culta, superba i apassionada.
M’admira i m’emociona assenyalar l’amor autèntic d’un home vers un poble i el del poble vers un home.
M’admira i em commou constatar que hagi estat capaç de conèixer i expressar tan bellament l’essència del nostre país.
M’admira i meravella proclamar que també hagi produït una obra de tanta ambició literària i d'àmbit tan universal.
M’admira i em satisfà ressaltar que després de tants anys aquesta obra perduri tan viva entre nosaltres.

Reconec la meva insignificància poètica i m’admira que un grupet de persones conservin la dèria de llegir o intentar compondre poesia en un lloc tan adient i sobretot el seu amor pels poetes catalans (malgrat els plugims, i l’absència total de sensibilitat de l’empleada). A tots dono les gràcies per la jornada meravellosa que vam viure i molt especialment m'admira l'entusiasme sempre encomanadís de la Dolors.


.

dijous, 4 de juny del 2009

EL TRIST POETA

Aquella nit el poeta
sol i abatut es queixava:
No et veig enlloc, poesia,
miro al voltant sense gana.
Què se n’ha fet d’aquells dies
en que guaitant m’inspirava?

On s’amaga la bellesa,
que temps ençà m’admirava?
Ho preguntà a les estrelles,
Ho preguntà a la muntanya.
Encaboriat s’afligia,
ple de rancor somicava.

Darrera un núvol de cendra
sorgí una lluna emboirada,
“No ploris, -digué al poeta
compadida de tal ànsia-
Encalmaré tanta dèria,
abans que neixi l’albada”.

“No és el món el qui ha canviat,
no és l’aigua de tants rierols,
no són les barques ni la mar,
ni el cel blau que tot ho empara.
Malgrat els depredadors
l’univers és bell encara.

Obre els ulls de nou minyó,
amb la llum de l’esperança,
la flama de la il·lusió
encén una altra vegada.
Si els homes t’han maltractat
reviscolat planta’ls cara.

Respira, tira endavant,
als covards no donis ales.
Oblida’t de l’amargor,
trobador de trista estampa
que la vida pot ser bella
si un poeta sap mirar-la”.

FRANCINA GILI

dimecres, 3 de juny del 2009

ODA A BARCELONA (estrofes)


Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,
m’apar veure’t als braços d’Alcides gegantí
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s’hagués quedat aquí.

L’alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l’agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d’herois clavada allí ha deixat.

I creixes i t’escampes; quan la planícia et manca
t’enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s’embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.

Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besòs i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.

Mirau-la: santa Eulàlia l’abriga amb sa bandera,
sant Jordi la defensa de l’infernal dragó,
i guia, quan rescata captius, sa nau velera,
apareixent pels aires, l’estel de Cervelló.

La mar no te l’han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s’alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fóra un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fóra un dia faró del meu vaixell;

ni el geni, aqueixa estrella que et guia, ni eixes ales,
la indústria i l’art, penyores d’un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe... i un poble que creu no pot morir.

Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pàtria té sos herois, ses lires los amors;
Clemència Isaura encara de roses i englantines
fa cada primavera present als trobadors.

Lo teu present esplèndid és de nous temps aurora;
tot somniant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluita; mes creu, espera i ora.
Qui enfonsa o alça el pobles, és Déu que els ha creat.

JACINT VERDAGUER

divendres, 22 de maig del 2009

PARAULES, PARAULES...

Aquesta tarda, he entrat en una llibreria i tot passejant la mirada per passadissos i prestatgeries, he considerat l’immensa quantitat d'idees, conceptes i sentiments que la humanitat ha esta capaç de plasmar al damunt del paper. Traslladat al nostre petit món blocaire, aquest meu pensament l’he vist tant o més vigent que en la llibreria. Qui millor que nosaltres, novells en l’art de l’escriptura, per expressar sense vicis ni amaneraments i d’una manera gairebé impúdica, una sèrie de sentiments?
Escriure, aquest acte on aboquem amb paraules els pensaments que volem representar, pot ser un exercici distret, però a voltes ve a ser com una mena d’alliberament. Les paraules són l’eina, el vehicle que cal saber utilitzar per tal que les seves prestacions donin el corresponent èmfasi a la narració. Convé escollir el llenguatge, seleccionar el to, cercar una certa estètica en els mots, i bellugar-se enmig d'una selva de normes gramaticals i regles ortogràfiques. Les oracions s’han de combinar degudament per fer-les entenedores, els adjectius cal dosificar-los perquè resultin més efectius; emprar amb cura els signes gràfics per donar sentit a l’escrit, procurar no allargar innecessàriament i que no hi hagi repeticions. Tot això comporta reflexionar, buscar, esmenar i, en definitiva treballar.
En certs casos, escriure també pot ser una feina apassionant, un joc gairebé adictiu pels qui ens agrada mantenir una relació permanent amb les paraules i sovintegem la introspecció. Perquè un llenguatge més o menys correcte no és res per sí sol; al darrere de les paraules hi ha l’ànima de la persona que les ha escrit, sigui quin sigui el seu nivell lingüístic. De vegades no cal ser expert en psicologia per deduir una personalitat determinada després de llegir el seu text, encara que sovint es fa difícil esbrinar-ho tenint en compte les múltiples eventualitats que concorren en la condició humana. Què és el que l’ha impulsat? Per quins motius ha triat aquell tema concret? Quin era el seu estat d’ànim? Aquestes i altres preguntes em poden venir a la ment després de llegir alguns escrits i això els fa encara més interessants. Són els escrits que solen emprar un lèxic més poètic, que són més imaginatius i que prioritzen el sentiment. Altres vegades, l’objectivitat d’un assumpte històric o més concret no convida a aprofundir en interioritats, però sí a projectar l’esperit investigador de l’autor o la seva visió social. Fent un resum del que ha significat per a mi aquest blog, podria utilitzar les paraules enriquiment, sorpresa, agraïment, curiositat, cooperació, coneixement i també, perquè no, “enveja sana”, com diria una simpàtica col·lega meva.

divendres, 15 de maig del 2009

LA DONA ROBOT

Penso que aquest cop l’he encertada. Ara només em falta polir alguns detalls i res més. S’ha acabat haver d’aguantar sobresalts, cedir a capricis o discutir per rebequeries. Crec que per fi he trobat la dona ideal: comprensiva, amatent i discreta.
Veritat és que li falta l’espontaneïtat de la Teresa, la primera noia amb qui vaig sortir. Sí, aquella mossa era ben ocurrent i divertida; massa potser. Mai sabies per on et sortiria, ni quina una te’n faria. Aquestes dones tan imprevisibles t’arriben a atabalar. Aviat vaig veure que no em convenia una vida tan plena de sorpreses i ho vaig deixar córrer.
Tampoc té l’atractiu de la Paula, perquè ens hem d’enganyar, però tampoc cal. Les dones seductores et poden dur en un no res pel mal pedregar. S’aprofiten del seu poder per manar i fer de tu el que elles volen. Me’n vaig adonar de seguida que seria un desgraciat al seu servei, de manera que al cap d’un parell de mesos vaig partir peres.
Per no parlar de la Judit, que al principi semblava tan dòcil i després es va entestar en voler opinar sobre quines pel·lícules s’havien de veure o a quins llocs s’havia d’anar. O de la Joana, que rondinava quan li feia mirar amb mi els partits de futbol , i se n’anava a escoltar música d’amagat. O de la Rosalia, tan simpàtica i bufona ella, que amb la seva afició a badar davant d’aparadors m’hauria arruïnat en dos dies. Ni la Carme, que parlava massa, ni la Roser que era tan sosa i avorrida, o la Raquel, tan sàvia tota ella, sempre filosofant.
Nooo, cap d’aquestes dones et convenen! -vaig dir-me. Més val sol que mal acompanyat. I ves per on, amb els avenços de la tècnica he trobat com solucionar la meva solitud.
Ens vam conèixer en aquella exposició sobre robòtica i enseguida em va interessar. Tenia els ulls verds i els cabells castanys. Em van ensenyar com funcionava i vaig veure que era ben fàcil. Només prement uns quant botonets podia fer el que jo volgués. Caminar, parlar, somriure, abraçar-me, cantar, i sobretot estar calladeta quan el meu esperit demana silenci. No la trauré al carrer perquè ella no m’ho demanarà mai i el seu aspecte potser sorprendria més d’un. Em fa il·lusió imaginar que la tindré sempre a casa, esperant-me quan torni de la feina.
Encara no sé quin nom li posaré, fa poc que la tinc i ho he de decidir. Potser Eva, aquest nom tan genuí per representar la dona, encara que aquesta no m’enredarà amb cap poma. Sí, li posaré Eva.

dimarts, 12 de maig del 2009

DOLOR I ESPERANÇA


La vida i la mort, dos realitats oposades que en un moment donat s’han d’encreuar per força. L’una, la vida, significa la joia i la plenitud, encara que també pot ser l’amargor o la tristesa. La mort representa per alguns l’esperança en una vida millor, per altres la incertesa i per a molts el no- res.
Gairebé sense adonar-nos, la majoria anem fent via i considerem inútil aturar-nos a reflexionar sobre qüestions tant inexorables, fins el dia en que ens enfrontem a la mort d’algú molt estimat. Llavors sentim sacsejar el nostre univers, com si alguna cosa es trenqués i ens faltessin forces per sobreviure. Experimentem una tristesa profunda, cada racó és el record, la presència d’aquell ésser; el sentim més viu que mai dins nostre.
Davant d’aquesta situació, tothom ens diu que això s’anirà temperant, que el temps tot ho apaivaga, però aquest consol és com una fórmula que s’escolta sense que faci cap efecte. Els moments immediats a una pèrdua, s’han de viure plenament; el contrari seria una reacció fora de la condició humana. El dolor forma part de la vida, i a través d’ell sentim que estem més units a la persona que ens ha deixat.
Algunes persones aparenten serenor i potser per a elles resulta difícil exterioritzar els seus sentiments. Altres, en canvi, manifesten el seu dolor d’una manera més visible, i potser això els representa una mena de vàlvula d’escapament necessària. Uns i altres poden tenir el mateix grau de pena, però per qüestions temperamentals reaccionen de diferent manera. Els sentiments són individuals, intransferibles, pertanyen a l'intimitat i no es poden mesurar.
El que sí és ben cert, és que, malgrat tot, hi haurà un moment en que algun raig d’esperança il·luminarà la nostra ànima, i de mica en mica, aquelles coses que el dolor ens havia deixat com adormides, aniran recuperant la seva forma, i d’una manera gradual obrirem els ulls al que ens envolta. La vida té tantes coses boniques, pot ser tan rica i generosa si sabem trobar la força per buscar nous al·licients, que val la pena fer l’esforç d’intentar-ho! I qui sap si, amb aquests nous ulls, apreciarem detalls que abans ens haurien passat desapercebuts i trobarem una pau diferent.