dijous, 26 de març de 2009

LA NOVA VEÏNA

Prometo no fer mai més judicis precipitats, ni deixar-me dur per les aparences. Quina dona tan estranya la nova veïna! Hauria d’haver fet com aquell que no la veia quan era a la placeta amb la nena, però confesso que m’encuriosia el seu posat insignificant i la seva forma anodina de vestir; ahir mateix duia una horrible jaqueteta de punt que no li esqueia gens. Gairebé donava per fet que era una pobra noia que tirava endavant com podia. Per això vaig decidir seure una estona al seu costat i descobrir alguna cosa més. Què hi voleu fer, sóc tafanera de mena! Per començar ja la vaig vessar quan vaig dir: Com juga la teva filla, com es diu? És diu Eva i no és la meva filla; és la meva neboda. Ah! vaig exclamar com esperant que m'aclarís on era aquella mare que jo mai havia vist. Però ella va callar com si no calgués afegir res més. Després d’un silenci vaig deixar anar: I la seva mare es troba bé? Doncs penso que sí. Jo devia fer cara d’idiota perquè de seguida va afegir: La meva germana viatja molt i ara és lluny d'aquí; potser això li ve de quan rodàvem pel món amb el nostre pare, va aclarir amb naturalitat. Pel... pel món?, vaig balbucejar mentre em preguntava quina mena de feina deuria tenir aquell pare viatger. Allò va ser el detonant. El cas és que per fi va buidar el pap: tot d’una va rompre a explicar un seguit de facetes de la seva vida que van sorprendre i impressionar fortament el meu esperit, poc acostumat a sortir de rutines. El meu pare era un home extraordinari, va començar: Tenia una petita fortuna personal i quan va morir la nostra mare, en part per distreure la pena i també per vocació, va decidir viatjar. Així és com la meva germana i jo vam créixer. Vam passar un temps a les Filipines, uns anys a l’Índia i la Xina i també temporades a Egipte; finalment vam anar a parar a Brussel·les, on el meu pare decidí fixar residència. Mentre l’escoltava, un munt de paisatges exòtics amb pagodes, elefants i palmeres circulaven pel meu cap però quan es va aturar a Brussel·les vaig inquirir: A Brussel·les? Bé, de fet els seus viatges tenien una finalitat altruista, aclarí la insòlita veïna, i durant les nostres estades pels diferents països procurava ajudar tant com podia. El cas és que amb els anys va crear una fundació amb seu a Brussel·les i per gestionar-la ens hi vam quedar. Ah! vaig tornar a exclamar sense entendre encara la complexitat de la història. Que potser la germana no pensava tornar? I d’aquell pare altruista què se n’havia fet? Com si llegís el meu pensament va dir: et preguntaràs què faig jo ara vivint a Barcelona amb l'Eva, veritat? Doncs crec que en aquests moments em necessita, va dir amb una senzillesa desconcertant, i he decidit establir-me amb ella a la ciutat on vaig néixer perquè pugui tenir una vida estable. La meva germana és massa irresponsable per fer-se càrrec d’una criatura; crec que ara és a Katmandú seguint una branca de religió budista. I el teu pare?, vaig gosar preguntar, perplexa per aquelles explicacions. El meu pare va morir l’any passat i jo vull continuar la seva obra des d’aquí, contestà somrient. Precisament avui he de pronunciar una conferència al Palau de Congressos i ara mateix me n’hi vaig perquè encara faré tard, adéu, ja ens veurem, va dir aixecant-se d’una revolada, com si parlés d’anar a buscar el pa a la cantonada. Va agafar la nena i s’encaminà carrer amunt deixant-me completament atordida.
Ja de nit, encara hi donava voltes; no podia creure que una persona tan irrellevant pogués tenir un historial tan extraordinari, i l'ombra de la malfiança m'envoltava. No la imagino pronunciant discursos en aquell lloc que ara ni recordo. Tot plegat sona tan idealista! M’ha aixecat la camisa; segur que s’ho ha inventat, vaig elucubrar mentre mirava distreta les notícies de la nit. Tot d’una, la imatge que en aquells moments omplia el televisor va aclarir els meus dubtes, i llavors em vaig sentir mesquina i molt més insignificant que la veïna: Efectivament, era ella la que parlava presidint una taula de conferències, i pel meu escarni, també era ella la que ara sortia en un altre pla saludant tot un seguit d'autoritats. I era ella i només ella la que encara duia l’horrible jaqueta de punt de la tarda!

dijous, 19 de març de 2009

PASSEJADA PER BARCELONA


Transitar a les sis de la tarda per la part baixa de Barcelona, pot ser un exercici temerari si tenim pressa, però també pot ser una bona experiència si parem atenció al que ens envolta de manera distesa.
Començo deixant el Rabal i travesso la Rambla pel Pla de la Boqueria, que, com sempre, presenta l’atapeïment de personal que la ha fet famosa. Podria deixar-me dur per aquest corrent humà tan divers però prefereixo endinsar-me per la diagonal de Cardenal Casanyes i observar amb tranquil·litat els seus establiments. M’aturo davant l’aparador sempre original de la llibreria Documenta però em crida l’atenció una petita botiga al seu costat que mostra una col·lecció de reproduccions de gravats antics curiosament rebaixats de preu per liquidació. Més avall, observo que encara perviu aquella deliciosa botiga de passamaneria; a través del vidre, reconec la figura del pacient venedor que m’ha atès tantes vegades. A la vorera del davant, hi veig l’establiment de Belles Arts concorregut com sempre, i al final del carrer m’acomiaden dos botigues ben simpàtiques: l’una exhibeix un mostrari exhaustiu de pitets ben arrenglerats amb noms dels futurs usuaris; l’altra es dedica a la xocolata i afegeix a l’encant del producte el fet d’estar ubicada dins l’antiga rectoria del Pi. La tarda és agradable i ningú camina apressat. L'ambient no és tan compacte com el de la Rambla però continua l'espectacle bigarrat de la gent. La majoria són forasters que es dediquen a conèixer la ciutat i avui voldria posseir el seu esguard desapassionat però sento que serà impossible; per això caldria haver triat un itinerari lliure d'emocions personals. M'adono que la meva mirada massa selectiva rebutja inexorable allò que l'ofèn. També veig barcelonins que semblen passejar sense destí concret i alguns adolescents que circulen en grups, omplint el carrer amb crits i rialles. L' insistent lladruc d'un gos s'afegeix a la festa sonora. Davant meu, una parella d’edat avança lentament ben agafadets del braç, com si tinguessin por de perdre's l'un a l'altre; ella enraona gesticulant amb la mà lliure i ell l’escolta o ho fa veure. La plaça del Pi i la seva veïna de San Josep Oriol, malgrat els canvis, encara no han perdut la gràcia que els dóna la sèrie d’edificis nobles que les voregen. L'església s'alça com un baluard inexpugnable contra qualsevol atac de la vida moderna. A la cantonada amb el carrer de la Palla, m’aturo gairebé d'esma davant d’una botiga de joguines incombustible. Fa una colla d'anys hi badava sovint i de moment, tan sols ha canviat el nom, mantenint inalterable l'interior i l'exterior de l’establiment; les joguines però, no tenen res a veure amb les que llavors hi havia. Camino pel carrer de la Palla retrocedint en el temps i sentint el plaer de recuperar mobles, llums, quadres i tota mena d’objectes d'altres èpoques. Des d'una botiga em contemplen un munt de nines de porcellana suplicant atenció. Qui sap quines mans les acaronaven i per quins racons de l'oblit hauran passat fins arribar on són ara! L'antiga muralla apareix cap el final, reconvertida en paret de pati d'escola però advertint orgullosa del seu passat romà. Segueixo la passejada, deixant ja la sinuositat obaga dels carrerons i respiro profundament quan davant meu s’obre el gran espai format per la Plaça Nova i el Pla de la Catedral. Un cel sense núvols, tan sols creuat pel vol d‘algun colom fugisser, afegeix immensitat al lloc. Com si el carrer de la Palla hagués decidit perllongar-se, avui els antiquaris hi fan fira i molta gent circula per les parades badoquejant, o potser cercant algun objecte preciós. Un grup de músics interpreta una peça sincopada, mentre alguns espectadors els observen seguint el ritme. Altres de més edat s’ho miren de lluny, asseguts en unes incòmodes bancades on, malgrat tot, passaran el que resta de tarda contemplant desvagats l'espectacle gratuït que ofereix la plaça. Després de consultar el rellotge, deixo per un altre dia visitar la seu i m'encamino directament cap a casa.
Observar la ciutat amb ulls encuriosits és un exercici que caldria fer sovint, si més no per comprovar que té vida pròpia, encara que els batecs del seu cor no segueixin sempre el compàs que alguns voldríem.

dilluns, 16 de març de 2009

SUBLIM TERRAT

La tossuda memòria ha magnificat determinats passatges de la meva vida, atorgant categoria superior a fets considerats intranscendents, i entre ells ocupa un lloc honorífic el terrat de la meva casa d’infantesa, al carrer Portaferrissa. No negaré que era un senyor terrat ben situat, fent cantonada, més alt i més ampli que el de les cases veïnes, però tenia molts altres atributs per fer-lo el meu ideal d’esbarjo els mesos d’estiu, aquella inacabable temporada de vacances en la Barcelona gris de postguerra. Recordo que quan obria la porta que el separava de l’escala i em trobava en un espai on tenia el cel per sostre, respirava una deliciosa sensació de llibertat; i quan mirava al voltant amb una munió d’edificis familiars que semblaven esperar la meva arribada, sentia que aquell paisatge era només meu. Per un costat em saludava l’estimada catedral, més a la dreta sorgia el sever campanar del Pi, al fons endevinava la línia del mar amb la torre de San Sebastià i allargant la mirada arribava fins la pètria silueta de Montjuïc, presidida per l’infaust castell. Segurament, condicionat el meu ànim per aquell esclat de magnificència i llibertat, sabia trobar tota mena d’atractius en qualsevol racó: Els pendents que conduïen als desguassos eren baixades sublims fetes exprés per accelerar la bicicleta; les raconades que seguien el contorn de la finca es convertien en fantàstics amagatalls; la caseta que allotjava dipòsits i safareigs afegia al poder seductor de l’aigua l’ocasió de veure rentar la roba a les mestresses de casa que hi pujaven a fer bugada. També recordo que esdevenia motiu de diversió recollir la roba a corre-cuita per ajudar la mare o qui fos, quan la natura deixava anar l’aixeta de l’aigua, sota un impressionant cel de plom. Aquell era un terrat molt concorregut on tothom hi era benvingut. Hi havia un avi venerable que cada dia pujava a prendre el sol o l’ombra segons l’època de l’any; una velleta sorruda que duia menjar a l’estrany habitant d’un àtic construït sobre el mateix terrat, un gat encara més sorrut que la mestressa; un veí sense bany que s’havia empescat una enginyosa dutxa dins la cambra dels safareigs, copiada segurament d’algun invent del TBO, que pujava els calorosos vespres d’estiu a refrescar-se. Però potser el que més em fascinava era el mar de llençols que estenia la minyona de la pensió del principal, que es transformava en meravellós laberint per obra i gràcia de la imaginació de la quitxalla, que esbojarrats ens hi perdíem tan bon punt la minyona en qüestió girava cua.
Oh, quines irrepetibles jornades! Tot allò tan llunyà sona a música desfasada, completament fora dels temps que ara corren, però segurament l’alè d’humanitat que envoltava aquelles vivències fa que no les pugui oblidar mai.

dimarts, 10 de març de 2009

LA NOSTRA BARCELONA


La lectura d’El carrer dels Petons és una excusa plaent per submergir-me en el passat de Barcelona, la meva ciutat. Val la pena entretenir-se en conèixer l’origen i la història dels indrets que la conformen, sobretot de la part més representativa. Quantes vegades caminem apressats sense adonar-nos dels tresors històrics i artístics que ens envolten! Fent una passejada distesa, descobrim carrerons amb nomenclatures suggeridores i antics edificis carregats del misteri que desprenen les velles pedres. Per uns moments podem intentar retrocedir a temps pretèrits, quan eren uns altres els que omplien de vida la ciutat. Segurament no sospitaven els canvis socials, ni intuïen el creixement tan desaforat que es produiria amb els anys. Si ara tornessin no entendrien la nostra manera de viure i tan sols els confortaria la visió dels edificis i esglésies que s’han conservat. No reconeixerien els baixos i les botigues d’ara, tan diferents en estètica i contingut i sobretot els sobtaria el soroll, la pressa i la deshumanització ciutadana.
Però deixant de banda la Barcelona més antiga, la romana, la gòtica o la renaixentista i sense haver de retrocedir a gaires anys, tenim el carrer que apareix en el llibre en el tercer capítol, el carrer de Ferran, construït en honor d’un rei nefast, com tots els reis que hem tingut la desgràcia de patir. Aquesta via de traçat rectilini, va irrompre de manera més aviat sobtada enmig del complicat món de carrerons medievals, i aviat es convertí en el centre mundà de l’elegància. Les seves botigues, entre elles moltes joieries i argenteries eren les millors de la ciutat. Era famosa la processó de Corpus, amb els balcons endomassats, i durant les èpoques d’agitació política, era l’avinguda de totes les manifestacions que es dirigien a la plaça de San Jaume. Fins fa poc encara s’hi podia veure alguna botiga que conservava el sabor de mitjan segle XIX, com la pastisseria Massana, però actualment s’ha convertit en una via turística amb establiments d’escàs interès. Tan sols val la pena mencionar l’elegant enllumenat i la parròquia de San Jaume, d’un gòtic decadent.
És aquest el destí dels nostres antics carrers? Transvestir-se en postal turística per esbarjo de visitants? Allotjar gent forana que ignora olímpicament el seu passat esplendorós? Malauradament sospito que sí. Els temps no sempre canvien per a bé i els que ara corren no són precisament per fer volar coloms. Els que hem conegut una Barcelona autènticament viscuda, contemplem amb por la ràpida transformació de la nostra ciutat. Ens queda el deure de preservar el que resta i esperar èpoques millors.