CRÒNICA D'UNA NIT

La nit és agradable. Pels carrers homes i dones d’edats diverses s’afanyen amb embolcalls i bosses de tota mena posseïts per un neguit especial. És l’última nit de l’any, un any que no ha estat precisament bo. Les notícies de crisis, atur i conflictes se succeeixen, però malgrat tot, la gent està disposada a instaurar una treva festiva i oblidar-se d’adversitats. Llums de colors il·luminen els rostres reflectint l'expectació que impregna els cors. Sembla com si la paraula Nou que acompanya l’Any ocultés una força estranya per seduir el personal.
La parella arriba puntual a casa dels amics Ribet. És una cita anual, una mena de ritu que ells, els Masriera, repeteixen des de fa una colla d’anys i sense el qual la festa ja no semblaria el mateix. Aquest any (és obvi) no hi seran els Vendrell; ell va morir després de llarga malaltia el mes d’agost i la seva vídua, l’Adelina no s’ha vist en cor de venir malgrat la insistència dels amfitrions. Tampoc ha vingut la Júlia; fa anys que és vídua, però té la mare malalta i no la pot deixar. Els altres amics van arribant: els Martorell, els Viladot, els Pruna i els Reinals, i la casa s’omple d’abrics i bosses i de tots aquells comentaris que fa la humanitat quan es retroba:
-“Com esteu? - Què fa la família? – Portes un vestit molt maco – Com ha anat el Nadal? - Que t’has aprimat? – A quina cosa t’has apuntat aquest any? – T’està molt bé aquest pentinat - Vols entrar en el meu Facebook?."
El sopar transcorre alegre i distès. Les copes es van omplint i buidant a bon ritme i el moment àlgid arriba a les dotze quan connecten amb les campanades de TV3 des de la torre Agbar amb aquells homes del temps tan singulars. Tothom s’abraça i es felicita com si hagués estat premiat. Potser és perquè aquest any no s’ha ennuegat ningú amb el raïm.
Després arriben els regals sorpresa, aquesta moda nefasta d’amics invisibles que més aviat semblen enemics, el cafè, els torrons per si algú no s’ha afartat prou i la xerrameca amb música de fons disposada pel Ribet, l’amfitrió. Algú fuma i el Viladot protesta perquè troba l’ambient massa espesseït. Es formen grupets segons el moment i de sobte, el Pruna discuteix amb el Reinals que, com sempre, gaudeix portant la contrària. Algú insinua (els Martorell i la Masriera sobretot) que s'arraconi la taula de centre per ballar una mica. El Viladot torna a protestar perquè troba que la música sona massa fort. Tres o quatre parelles s’animen i les altres prefereixen xerrar a l’altre extrem de la sala però aviat s’esllangueixen i a les dues en punt opten per marxar. Són els ensopits que cada any es retiren primer. Els balladors continuen amb voluntat una horeta més i a les tres tocades decideixen plegar veles. Després dels agraïments i dels renovats desitjos d’un bon any, s’acomiaden deixant la llar feta una quadra.
-Què t’ha semblat la festa? – li diu la Masriera al seu marit camí de casa.
-Bé, com sempre – contesta l’home amb veu de son.
-Has vist quin vestit portava la Martorell?
-Una mica llampant, no? – pregunta insegur el Masriera intentant recordar com era.
-Era horrorós. No li quedava gens bé –afirma ella somrient satisfeta.
La nit avança tranquil·la. El ritual s’ha acomplert un any més.