diumenge, 12 d’abril de 2009

AMISTAT


“Perquè sóc la teva amiga” Després dels anys que han passat, encara em sembla que sento el ressò d’aquella veu càlida i clara, tan sorprenent i inesperada. Desconec perquè hi ha frases que perviuen immutables dins la nostra ment. Suposo que només recordem aquelles que ens han arribat al cor o ens han colpit. Aquesta la va pronunciar fa molt de temps una noieta de nou anys quan anàvem a escola.
Recordo que es deia Isabel i la monja la va col·locar al meu costat aquell curs. No la coneixia gaire i no figurava entre el petit grup de nenes que habitualment jugàvem al pati, aquell grupet escollit per afinitats que jo considerava més amigues. Era una companya de pupitre i res més, massa seriosa pel meu gust i molt retreta.
Un dia, al començament de curs, quan tornàvem del pati formant rigorosa filera, al moment d’anar a ocupar els seients, vaig tenir el mal acudit de donar una lleugera empenta a la meva companya sense ànim de fer-li mal, només perquè entrés més de pressa en el pupitre, imbuïda encara pels jocs i les bromes que acabava de deixar feia uns instants. La Isabel, que era de constitució feble i no esperava l’empenta, va tenir la mala sort de sortir disparada i anar a parar de cap contra una paret que teníem al costat. La monja va acudir de seguida i tota la classe quedà pendent de la topada i les seves conseqüències. Jo estava glaçada: em sabia greu haver-li causat mal i temia la reacció de la monja. De fet, ignorava la mena de càstig que em podia caure per una falta com aquella, perquè no m’hi havia trobat mai. Tenia fama de ser bona alumna i això significava un descrèdit. T’has fet mal? Però, com és possible que hagis pogut caure d’aquesta manera? interrogava la monja ansiosa per esbrinar l'origen d'aquella alteració de l'ordre. Esperava escoltar la veu de la Isabel denunciant la causa de la caiguda, i ja m'hi anava a adelantar quan vaig sentir que murmurava: No... no m’he fet mal, ha sigut amb el pupitre... no sé, m’he entrebancat al entrar, ha sigut amb el pupitre, anava repetint mig plorosa.
Per fortuna el cop no va transcendir i ja represa la classe, vaig mirar-la amb agraïment, completament avergonyida: Per què no has dit que t’ho havia fet jo? li vaig preguntar. Em semblava increïble el seu comportament. I va ser llavors quan la Isabel va pronunciar aquella senzilla frase amb veu clara: “Perquè sóc la teva amiga”. Ho va dir d’una manera que em va commoure, com si en el fons agraís l’incident per oferir-me la seva amistat. Aquella lliçó de noblesa em va servir per valorar-la i a partir de llavors vam ser amigues.
El curs següent, per motius familiars va canviar d’escola i no l’he vista mai més, però la seva cara i aquelles paraules han quedat per sempre gravades en la meva memòria.

4 comentaris:

Manel Aljama ha dit...

És un plaer llegir aqui. Una conte d'aquells que arriben al fons del cor. Certament, amistats com les que es troben en la infància o al principi de l'adolescència no es troben amb la mateixa facilitat la resta de la vida. Això és el que deia en el film "Stand by me" (del llibre "El Cos" d'Estephen King):
"[typing on computer] I never had any friends later on like the ones I had when I was twelve. Jesus, does anyone?"
Que vol dir que amics com els que es tenen als dotze --però el teu exemple dels 9 també hi serveix--, no ha tornat a tenir-ne, i es pregunta si algú els té.

maria dolors ha dit...

Que noble que és l'amistat dels infants!!

cds-Generala Nicanora ha dit...

Amb molta sensibilitat has expressat en el teu escrit l'emoció que et va produir la noble reacció d'aquella nena que es considerava amiga teva sense que tu te n'haguessis adonat.

dolors cerdanya guinart ha dit...

Quina tendresa!