dilluns, 24 de novembre de 2008

PARAULES


El català és una llengua romànica amb una musicalitat específica, rica en monosíl·labs, però també en mots d’una expressivitat molt particular.
Sense entrar en cap anàlisi etimològica (Déu me’n guard), hi ha paraules que per la seva sonoritat, pel significat o per motivacions ocultes i/o misterioses em resulten agradables. N’hi moltes, moltíssimes:

Espurna. Per mi com un petit esclat plaent.
Capvespre. Romàntica, especial.
Horabaixa. Igual que l'anterior.
Rauxa. M’agrada perquè és molt nostra.
Gara-gara. Em fa gràcia.
Llaminadura. Molt llaminera.
Melangia. M’evoca misteri, nostàlgia.
Gínjol. És una paraula eixerida.
Maragda. Té un color i un so que m’agrada.
Merla. Sonora com perla.
Garbí. I també garbinada, una ventada plaent. També m’agraden
Xaloc, migjorn. Tots del sud, casual?
Garlanda. Decorativa, festiva.

I també paraules com ginesta, espígol, romaní, farigola i moltes altres de la nostra flora amb noms tan poètics i evocadors... Seria un no acabar.