No pot deixar de mirar una estona aquell cinema quan passa pel davant. El seu esguard penetra fins el vestíbul, traspassa la porta i l’envolta l’atraient penombra de la gran sala. Però torna a retrocedir i travessa les parets de l’estreta taquilla, la seva taquilla, per submergir-se en el remolí d’instants viscuts allà dins.
Ara ja han passat molts anys i el temps ha apaivagat l'angoixa que l’envaí quan l’amo del cinema va anunciar que traspassava el negoci. Feia una bona temporada que no rutllava com abans, però ella ho atribuïa a la influència de la televisió i sempre va pensar que tard o d’hora recobrarien un públic incapaç de renunciar a l‘espectacularitat de la gran pantalla. Malauradament aquest fet no es produí i tant ella com la resta d’empleats van ser acomiadats. A partir de llavors una mena de malenconia la va dur a emmalaltir i només els esforços de la família van reviscolar en part l’ànim decandit.
Pensava sobretot en las tardes de glòria, quan un programa encertat omplia el cinema a vessar. Llavors es veia obligada a advertir que no hi havia més butaques. De fet més d’un cop havia venut entrades sense seients disponibles; tanta era la insistència d’un públic àvid d’emocions. Aquell era un cinema de barri on tothom es retrobava un dia a la setmana per veure l’espectacle, però també per compartir unes hores fora de casa, portar el berenar o fer-la petar en entrar o sortir. Allò feia goig de veure!
Després d’una colla d'anys de letargia el vell cinema va reobrir les portes un bon dia amb la cara neta i un nou tipus de programació. Ara és un multicines especialitzat en pel·lícules en versió original on s’hi veu un públic molt diferent. Sovint hi passa pel davant però no hi ha volgut entrar mai perquè sent que ho trobarà tot força estrany i s’estima més conservar el record de l’antiga sala tal com era. Ja sap que aquell lloc no pot morir mentre el tingui viu dins el pensament.
Ara ja han passat molts anys i el temps ha apaivagat l'angoixa que l’envaí quan l’amo del cinema va anunciar que traspassava el negoci. Feia una bona temporada que no rutllava com abans, però ella ho atribuïa a la influència de la televisió i sempre va pensar que tard o d’hora recobrarien un públic incapaç de renunciar a l‘espectacularitat de la gran pantalla. Malauradament aquest fet no es produí i tant ella com la resta d’empleats van ser acomiadats. A partir de llavors una mena de malenconia la va dur a emmalaltir i només els esforços de la família van reviscolar en part l’ànim decandit.
Pensava sobretot en las tardes de glòria, quan un programa encertat omplia el cinema a vessar. Llavors es veia obligada a advertir que no hi havia més butaques. De fet més d’un cop havia venut entrades sense seients disponibles; tanta era la insistència d’un públic àvid d’emocions. Aquell era un cinema de barri on tothom es retrobava un dia a la setmana per veure l’espectacle, però també per compartir unes hores fora de casa, portar el berenar o fer-la petar en entrar o sortir. Allò feia goig de veure!
Després d’una colla d'anys de letargia el vell cinema va reobrir les portes un bon dia amb la cara neta i un nou tipus de programació. Ara és un multicines especialitzat en pel·lícules en versió original on s’hi veu un públic molt diferent. Sovint hi passa pel davant però no hi ha volgut entrar mai perquè sent que ho trobarà tot força estrany i s’estima més conservar el record de l’antiga sala tal com era. Ja sap que aquell lloc no pot morir mentre el tingui viu dins el pensament.
1 comentari:
Com ens ha marcat el cinema! Per a mí una bona pel·lícula és el millor per aixecar els ànims.
M. Carme Juan
Publica un comentari a l'entrada