EL VELL ERMITÀ
El vell ermità jeu sense forces, respira dèbilment, amb els ulls clucs. Espera la mort serè, sense pressa, com ha actuat sempre. Confia en el més enllà.
La seva vida ha estat dura, solitària, plena de mancances. Així ho va triar fa molts anys, quan encara era jove i va veure que conviure amb els seus no el satisfeia. Un llenguatge importat ho envaïa
tot i a ell li resultava impossible identificar la seva terra amb aquella parla estranya. Els seus contemplaven impassibles la invasió, àdhuc adoptaven la llengua forana amb indiferència. Només ell restava fidel als mots propis del lloc que tant estimava però se sentia completament sol entre els seus.
Per això un dia va decidir anar a viure a les muntanyes. Allà parlava amb Déu, amb el vent, amb la lluna i el sol, amb els arbres i els animals que l'envoltaven. Ells sí que entenien el seu llenguatge i el saludaven cada matí quan es llevava.
El vell ermità murmura unes paraules de comiat. Només ell en el món sap pronunciar-les i quan mori deixarà d'existir una llengua. Però el vell ermità no tem la mort perquè amb els ulls de la fe espera retrobar allà dalt aquella parla que conegué en néixer, i això el fa feliç.
El vell ermità jeu sense forces, respira dèbilment, amb els ulls clucs. Espera la mort serè, sense pressa, com ha actuat sempre. Confia en el més enllà.
La seva vida ha estat dura, solitària, plena de mancances. Així ho va triar fa molts anys, quan encara era jove i va veure que conviure amb els seus no el satisfeia. Un llenguatge importat ho envaïa
tot i a ell li resultava impossible identificar la seva terra amb aquella parla estranya. Els seus contemplaven impassibles la invasió, àdhuc adoptaven la llengua forana amb indiferència. Només ell restava fidel als mots propis del lloc que tant estimava però se sentia completament sol entre els seus.Per això un dia va decidir anar a viure a les muntanyes. Allà parlava amb Déu, amb el vent, amb la lluna i el sol, amb els arbres i els animals que l'envoltaven. Ells sí que entenien el seu llenguatge i el saludaven cada matí quan es llevava.
El vell ermità murmura unes paraules de comiat. Només ell en el món sap pronunciar-les i quan mori deixarà d'existir una llengua. Però el vell ermità no tem la mort perquè amb els ulls de la fe espera retrobar allà dalt aquella parla que conegué en néixer, i això el fa feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada