JACINT VERDAGUER I VILA JOANA

M'ADMIRA

M’admira i em complau gaudir del privilegi de visitar els llocs on il·lustres avantpassats nostres han viscut o han deixat petjada, com Vila Joana.

M’admira i m’impressiona contemplar el seu testimoni i advertir la muda presència que respiren les velles parets.

M’admira i em sorprèn comprovar la seva obra gegantina, culta, superba i apassionada.

M’admira i m’emociona assenyalar l’amor autèntic d’un home vers un poble i el del poble vers un home.
M’admira i em commou constatar que hagi estat capaç de conèixer i expressar tan bellament l’essència del nostre país.

M’admira i meravella proclamar que també hagi produït una obra de tanta ambició literària i d'àmbit tan universal.

M’admira i em satisfà ressaltar que després de tants anys aquesta obra perduri tan viva entre nosaltres.

Reconec la meva insignificància poètica i m’admira que un grupet de persones conservin la dèria de llegir o intentar compondre poesia en un lloc tan adient i sobretot el seu amor pels poetes catalans (malgrat els plugims, i l’absència total de sensibilitat de l’empleada). A tots dono les gràcies per la jornada meravellosa que vam viure i molt especialment m'admira l'entusiasme sempre encomanadís de la Dolors.

.

EL TRIST POETA

Aquella nit el poeta
sol i abatut es queixava:
No et veig enlloc, poesia,
miro al voltant sense gana.
Què se n’ha fet d’aquells dies
en que guaitant m’inspirava?

On s’amaga la bellesa,
que temps ençà m’admirava?
Ho preguntà a les estrelles,
Ho preguntà a la muntanya.
Encaboriat s’afligia,
ple de rancor somicava.

Darrera un núvol de cendra
sorgí una lluna emboirada,
“No ploris, -digué al poeta
compadida de tal ànsia-
Encalmaré tanta dèria,
abans que neixi l’albada”.

“No és el món el qui ha canviat,
no és l’aigua de tants rierols,
no són les barques ni la mar,
ni el cel blau que tot ho empara.
Malgrat els depredadors
l’univers és bell encara.

Obre els ulls de nou minyó,
amb la llum de l’esperança,
la flama de la il·lusió
encén una altra vegada.
Si els homes t’han maltractat
reviscolat planta’ls cara.

Respira, tira endavant,
als covards no donis ales.
Oblida’t de l’amargor,
trobador de trista estampa
que la vida pot ser bella
si un poeta sap mirar-la”.

FRANCINA GILI

ODA A BARCELONA (estrofes)

Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,
m’apar veure’t als braços d’Alcides gegantí
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s’hagués quedat aquí.

L’alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l’agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d’herois clavada allí ha deixat.

I creixes i t’escampes; quan la planícia et manca
t’enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s’embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.

Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besòs i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.

Mirau-la: santa Eulàlia l’abriga amb sa bandera,
sant Jordi la defensa de l’infernal dragó,
i guia, quan rescata captius, sa nau velera,
apareixent pels aires, l’estel de Cervelló.

La mar no te l’han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s’alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fóra un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fóra un dia faró del meu vaixell;

ni el geni, aqueixa estrella que et guia, ni eixes ales,
la indústria i l’art, penyores d’un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe... i un poble que creu no pot morir.

Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pàtria té sos herois, ses lires los amors;
Clemència Isaura encara de roses i englantines
fa cada primavera present als trobadors.

Lo teu present esplèndid és de nous temps aurora;
tot somniant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluita; mes creu, espera i ora.
Qui enfonsa o alça el pobles, és Déu que els ha creat.

JACINT VERDAGUER