dilluns, 19 de gener del 2009

TANKAS DE L'ALZINA DEL PASSEIG DE GRÀCIA


DIÀLEG
---------

Vell testimoni
d'un temps on les arbredes
eren germanes,
t'obstines trista alzina
a viure en terra estranya.

Ben isolada
malvius a Barcelona
traspaperada.
Què hi fas bella antigalla
si ets filla de muntanya?

Tafanerota,
no veus que hi desentones?
Ets forastera.
Hi trobes armonia
enmig de tant fatxenda?
-------------------------
Si responguera
mil coses et diria,
insolent dama.
Primer que sóc prou jove,
la vida pot ser llarga.

Sóc l'equilibri,
la veu que en desert clama
per bona causa.
Encara em queda corda;
vull estampar-hi marca.

La poesia
s'ha fet per tots els homes.
Sembla mentida
però enmig de tanta rauxa
aquí en trobo encara.

2 comentaris:

M.Dolors Figueras i Montse Capellas ha dit...

Quina alzina tan majestuosa. És una meravella. A mi aquests arbres en fam pensar molt i molt. Quantes coses haurà vist? quanta gent s'haurà acostat a la seva ombra? i ella observant, esperant.

Raimunda ha dit...

Francina, el teu poema "El diàleg" es d'una gran profunditat i bellesa.
`l'estrofa ...sóc l'equilibri
la veu que en desert clama... Reflecteix verdaderament la figura d'en Verdaguer . A reveure. Raimunda