LA MONA DE PASQUA DE LA MEVA ÀVIA

De la barreja de sensacions plaents d’infantesa idealitzades dins la meva ment, en destacaria una en primer lloc; i no ho faria perquè es tractés del record d’un acte molt assenyalat, ni perquè suposés l’arribada d’un regal de molt preu. No, el meu record és modest i evoca la mona de Pasqua que la meva àvia i padrina m’enviava cada any des d’Oliana, el seu poble. Era una mona elemental, hereva de tradicions molt antigues, feta per ella mateixa amb pasta de pa lleugerament ensucrada, i guarnida amb un nombre d’ous durs igual als que jo havia acomplert aquell any. Aquella rodona casolana era el nexe des de la llunyania, un missatge familiar transmès per qui podia representar millor la família.
Els pastissers, sempre disposats a unir tradició amb negoci, ja havien sofisticat al seu dia l'ancestral costum competint en habilitats, ideant mil formes, incorporant tota mena d’ingredients llaminers i guarnint el conjunt amb figures populars; per no parlar d’ous de xocolata i d’autèntiques filigranes fetes amb tan noble matèria. Aquesta magnificència enllaminí la tradició i transformà l’antiga mona en un pastís ornamental.
Certament era impossible ignorar l’abisme tècnic que separava la meva primària mona de les que jo veia lluir any rera any pels aparadors de les pastisseries barcelonines. No tenia ni ous de xocolata, ni melmelades, ni altres elements per resultar atractiva als meus ulls, però jo cada any l’esperava amb la mateixa il·lusió. Com era possible que tan discreta llepolia em resultés seductora? Senzillament perquè al darrera hi podia veure les mans que l’havien treballada només per a mi i perquè personificava la bellesa de les coses autèntiques enfront d’altres artificioses. Tot això un infant ho pot percebre clarament, sobretot si ha tingut la sort de créixer en el si d'una llar que ho ha propiciat. En aquella humil mostra culinària s'hi endevinava tota la força de la tradició, de la tendresa i en definitiva, de l'amor.
I per aquestes raons aquest dolç record encara aixeca dins meu una onada d’emoció en evocar-lo. És una d’aquelles sensacions intransferibles, que ens agrada tant haver viscut perquè proporciona instants de felicitat.