LA DONA ROBOT

Penso que aquest cop l’he encertada. Ara només em falta polir alguns detalls i res més. S’ha acabat haver d’aguantar sobresalts, cedir a capricis o discutir per rebequeries. Crec que per fi he trobat la dona ideal: comprensiva, amatent i discreta.
Veritat és que li falta l’espontaneïtat de la Teresa, la primera noia amb qui vaig sortir. Sí, aquella mossa era ben ocurrent i divertida; massa potser. Mai sabies per on et sortiria, ni quina una te’n faria. Aquestes dones tan imprevisibles t’arriben a atabalar. Aviat vaig veure que no em convenia una vida tan plena de sorpreses i ho vaig deixar córrer.
Tampoc té l’atractiu de la Paula, perquè ens hem d’enganyar, però tampoc cal. Les dones seductores et poden dur en un no res pel mal pedregar. S’aprofiten del seu poder per manar i fer de tu el que elles volen. Me’n vaig adonar de seguida que seria un desgraciat al seu servei, de manera que al cap d’un parell de mesos vaig partir peres.
Per no parlar de la Judit, que al principi semblava tan dòcil i després es va entestar en voler opinar sobre quines pel·lícules s’havien de veure o a quins llocs s’havia d’anar. O de la Joana, que rondinava quan li feia mirar amb mi els partits de futbol , i se n’anava a escoltar música d’amagat. O de la Rosalia, tan simpàtica i bufona ella, que amb la seva afició a badar davant d’aparadors m’hauria arruïnat en dos dies. Ni la Carme, que parlava massa, ni la Roser que era tan sosa i avorrida, o la Raquel, tan sàvia tota ella, sempre filosofant.
Nooo, cap d’aquestes dones et convenen! -vaig dir-me. Més val sol que mal acompanyat. I ves per on, amb els avenços de la tècnica he trobat com solucionar la meva solitud.
Ens vam conèixer en aquella exposició sobre robòtica i enseguida em va interessar. Tenia els ulls verds i els cabells castanys. Em van ensenyar com funcionava i vaig veure que era ben fàcil. Només prement uns quant botonets podia fer el que jo volgués. Caminar, parlar, somriure, abraçar-me, cantar, i sobretot estar calladeta quan el meu esperit demana silenci. No la trauré al carrer perquè ella no m’ho demanarà mai i el seu aspecte potser sorprendria més d’un. Em fa il·lusió imaginar que la tindré sempre a casa, esperant-me quan torni de la feina.
Encara no sé quin nom li posaré, fa poc que la tinc i ho he de decidir. Potser Eva, aquest nom tan genuí per representar la dona, encara que aquesta no m’enredarà amb cap poma. Sí, li posaré Eva.