dimarts, 12 de maig de 2009

DOLOR I ESPERANÇA


La vida i la mort, dos realitats oposades que en un moment donat s’han d’encreuar per força. L’una, la vida, significa la joia i la plenitud, encara que també pot ser l’amargor o la tristesa. La mort representa per alguns l’esperança en una vida millor, per altres la incertesa i per a molts el no- res.
Gairebé sense adonar-nos, la majoria anem fent via i considerem inútil aturar-nos a reflexionar sobre qüestions tant inexorables, fins el dia en que ens enfrontem a la mort d’algú molt estimat. Llavors sentim sacsejar el nostre univers, com si alguna cosa es trenqués i ens faltessin forces per sobreviure. Experimentem una tristesa profunda, cada racó és el record, la presència d’aquell ésser; el sentim més viu que mai dins nostre.
Davant d’aquesta situació, tothom ens diu que això s’anirà temperant, que el temps tot ho apaivaga, però aquest consol és com una fórmula que s’escolta sense que faci cap efecte. Els moments immediats a una pèrdua, s’han de viure plenament; el contrari seria una reacció fora de la condició humana. El dolor forma part de la vida, i a través d’ell sentim que estem més units a la persona que ens ha deixat.
Algunes persones aparenten serenor i potser per a elles resulta difícil exterioritzar els seus sentiments. Altres, en canvi, manifesten el seu dolor d’una manera més visible, i potser això els representa una mena de vàlvula d’escapament necessària. Uns i altres poden tenir el mateix grau de pena, però per qüestions temperamentals reaccionen de diferent manera. Els sentiments són individuals, intransferibles, pertanyen a l'intimitat i no es poden mesurar.
El que sí és ben cert, és que, malgrat tot, hi haurà un moment en que algun raig d’esperança il·luminarà la nostra ànima, i de mica en mica, aquelles coses que el dolor ens havia deixat com adormides, aniran recuperant la seva forma, i d’una manera gradual obrirem els ulls al que ens envolta. La vida té tantes coses boniques, pot ser tan rica i generosa si sabem trobar la força per buscar nous al·licients, que val la pena fer l’esforç d’intentar-ho! I qui sap si, amb aquests nous ulls, apreciarem detalls que abans ens haurien passat desapercebuts i trobarem una pau diferent.

5 comentaris:

Manel Aljama ha dit...

No tinc paraules per completar aquesta reflexió que fas però sí que voldria afegir allò que he après: la vida és un camí només, no un fi...Sóc jo que agraeixo l'exitència d'aquest bloc. Senzillament exquisit.
Manel

C. Codorniu ha dit...

Com tu dius, la vida pot ser rica i generosa, i així es manifesta, el demés son parentesis que també ens toca viure plenament

m cinta amenós ha dit...

Francina estàs reflexiva, noieta... Molt bonic i profund el què has escrit.
Una abraçada, Mª Cinta

Sarroca ha dit...

“ .... gairebé sense adonar-nos, la majoria anem fent via i considerem inútil aturar-nos a reflexionar sobre qüestions tant inexorables, fins el dia en que ens enfrontem a la mort d’algú molt estimat” ... “Els moments immediats a una pèrdua, s’han de viure plenament; el contrari seria una reacció fora de la condició humana. El dolor forma part de la vida, i a través d’ell sentim que estem més units a la persona que ens ha deixat.”
Gràcies Francina pel teu escrit! Avui t’he compres com mai. Estic dolguda, enrabiada i trista per la pèrdua sobtada d’una amiga estimada i el teu escrit m’ha servit de gran consol. Maribel

Raimunda ha dit...

La teva reflexió és real i d'una gran sensibilitat.
Fa tres anys que vaig viure el dolor de la pèrdua del meu marit i la meva mare.
El teu relat m'ha emocionat
i tranquil·lizat.
Una abraçada

Raimunda