dijous, 16 d’abril del 2009

COMUNICACIÓ


Llar dels Capdevila. Dimecres, 9 del vespre, hora sublim en que la família s’aplega al voltant d’una taula per celebrar el sopar i per comunicar-se. Mentre mengen mongeta tendra i patata entrem en els seus pensaments:

Andreu Capdevila, 44 anys, cap de secció del departament de filats de l’empresa Caparrós i Cia, cap de colla dels Caps Grossos de Mataró, cap de família i cap de taula: – N’estic fins el capdamunt d’aquesta verdura. Si ella es vol aprimar molt bé, d’acord, que s’aprimi, però que no ens emprenyi a tots. Avui ja ha fumut crits al nano per no sé quina bestiesa. Jo quan arribo a casa estic cansat i vull tranquil·litat. Penso que hi tinc dret, no? En fi, faré l’orni i quan s’acabi aquest cony de sopar baixaré al bar d’en Paco a veure el Barça i de passada em cruspiré un entrepà de pernil com Déu mana. Elles que mirin el que els doni la gana.

Teresa Fornells Segura, 42 anys, dependenta de perfumeria, mestressa i ànima sacrificada de la família. Afeccionada a les telenoveles: -Fa goig veure’ls menjar verdura. A la mama li convé, l’Andreu no ha dit res i fins hi tot l’Oriol sembla menjar de gust. Pobret! Potser l’he renyat massa abans, quan m’ha contestat de mala manera; ara em sap greu pobre fill però renoi, és que de vegades t’hi has de posar una mica dura perquè si no... M’ha promès que quan acabi de sopar anirà a fer els deures; tan de bo aquest trimestre no en suspengui cap! Ui, falta poc perquè comenci la novel·la. Per sort l’Andreu baixarà a veure el partit i així m’estalviaré els seus comentaris desagradables. La mama no sé si es quedarà amb mi o anirà a la seva habitació a escoltar la ràdio.

Oriol Capdevila Fornells, 13 anys, segon any d’Institut, afeccionat a la play i a tota mena de jocs d’ordinador: -Tan guays que són les pizzes i haver de jalar això. Puaf! Després del rotllo que m’ha cardat la mare qualsevol li diu que aquest trimestre també me n’han tombat tres. Ja ho sabrà aviat. Aquell profe és un imbècil. Quan acabi aquesta merda de sopar me les piro cap a la meva habitació. Tinc un joc nou que m’ha deixat en Dani que és l’hòstia. El pare sortirà a veure el futbol i la mare mirarà la tele i em deixaran en pau. L’única que em fot la punyeta és l’àvia.

Quimeta Segura, viuda de Fornells, 75 anys, mare de la Teresa, mestressa de casa de tota la vida, afeccionada al ganxet i a escoltar la ràdio. Passa temporades a casa la filla: - Aquí tothom campa per on vol. A veure, què és això de contestar tan malament a sa mare? Un bon mastegot li fumaria jo a aquest marrec. Què s’ha cregut? És una tova ma filla. Oh, i el seu pare tan tranquil! Només pensa en el futbol. I aquesta verdura no val ben bé res; no sé si és l’aigua o què. Igual que els tomàquets i la fruita que aquí no són com els d’abans; menges un préssec o un albercoc i no tenen gust de res. Tinc ganes de tornar al poble per comprar la mongeta d’allà i els tomàquets i la fruita de l’hort del veí que allò sí que és glòria pura. Després de sopar me n’aniré a la meva habitació però abans vull veure que fa l’Oriol, encara que ja m’ho ensumo. Si em deixessin fer a mi tot aniria ben diferent però no m’hi vull pas ficar que encara en sortiria escaldada.

3 comentaris:

Manel Aljama ha dit...

Molt real i versemblant. Si fos una pintura diria que és un fresc o potser un apunt del natural. Demostres que és bona coneixedora dels personatges que descrius. Amb humor i un xic potser d'ironia convida a pensar i molt.

maria carmen juan ha dit...

Has descrit una família aparentment perfecta. El qe m'ha agradat més és que cada personatge utilitza un llenguatge propi. El del noi és impagable!

C. Codorniu ha dit...

Quin plat tan suculent, les patates i monjeta tendre, m'encanta, és tan suculent com el teu escrit