PARAULES, PARAULES...

Aquesta tarda, he entrat en una llibreria i tot passejant la mirada per passadissos i prestatgeries, he considerat l’immensa quantitat d'idees, conceptes i sentiments que la humanitat ha esta capaç de plasmar al damunt del paper. Traslladat al nostre petit món blocaire, aquest meu pensament l’he vist tant o més vigent que en la llibreria. Qui millor que nosaltres, novells en l’art de l’escriptura, per expressar sense vicis ni amaneraments i d’una manera gairebé impúdica, una sèrie de sentiments?
Escriure, aquest acte on aboquem amb paraules els pensaments que volem representar, pot ser un exercici distret, però a voltes ve a ser com una mena d’alliberament. Les paraules són l’eina, el vehicle que cal saber utilitzar per tal que les seves prestacions donin el corresponent èmfasi a la narració. Convé escollir el llenguatge, seleccionar el to, cercar una certa estètica en els mots, i bellugar-se enmig d'una selva de normes gramaticals i regles ortogràfiques. Les oracions s’han de combinar degudament per fer-les entenedores, els adjectius cal dosificar-los perquè resultin més efectius; emprar amb cura els signes gràfics per donar sentit a l’escrit, procurar no allargar innecessàriament i que no hi hagi repeticions. Tot això comporta reflexionar, buscar, esmenar i, en definitiva treballar.

En certs casos, escriure també pot ser una feina apassionant, un joc gairebé adictiu pels qui ens agrada mantenir una relació permanent amb les paraules i sovintegem la introspecció. Perquè un llenguatge més o menys correcte no és res per sí sol; al darrere de les paraules hi ha l’ànima de la persona que les ha escrit, sigui quin sigui el seu nivell lingüístic. De vegades no cal ser expert en psicologia per deduir una personalitat determinada després de llegir el seu text, encara que sovint es fa difícil esbrinar-ho tenint en compte les múltiples eventualitats que concorren en la condició humana. Què és el que l’ha impulsat? Per quins motius ha triat aquell tema concret? Quin era el seu estat d’ànim? Aquestes i altres preguntes em poden venir a la ment després de llegir alguns escrits i això els fa encara més interessants. Són els escrits que solen emprar un lèxic més poètic, que són més imaginatius i que prioritzen el sentiment. Altres vegades, l’objectivitat d’un assumpte històric o més concret no convida a aprofundir en interioritats, però sí a projectar l’esperit investigador de l’autor o la seva visió social. Fent un resum del que ha significat per a mi aquest blog, podria utilitzar les paraules enriquiment, sorpresa, agraïment, curiositat, cooperació, coneixement i també, perquè no, “enveja sana”, com diria una simpàtica col·lega meva.

LA DONA ROBOT

Penso que aquest cop l’he encertada. Ara només em falta polir alguns detalls i res més. S’ha acabat haver d’aguantar sobresalts, cedir a capricis o discutir per rebequeries. Crec que per fi he trobat la dona ideal: comprensiva, amatent i discreta.
Veritat és que li falta l’espontaneïtat de la Teresa, la primera noia amb qui vaig sortir. Sí, aquella mossa era ben ocurrent i divertida; massa potser. Mai sabies per on et sortiria, ni quina una te’n faria. Aquestes dones tan imprevisibles t’arriben a atabalar. Aviat vaig veure que no em convenia una vida tan plena de sorpreses i ho vaig deixar córrer.
Tampoc té l’atractiu de la Paula, perquè ens hem d’enganyar, però tampoc cal. Les dones seductores et poden dur en un no res pel mal pedregar. S’aprofiten del seu poder per manar i fer de tu el que elles volen. Me’n vaig adonar de seguida que seria un desgraciat al seu servei, de manera que al cap d’un parell de mesos vaig partir peres.
Per no parlar de la Judit, que al principi semblava tan dòcil i després es va entestar en voler opinar sobre quines pel·lícules s’havien de veure o a quins llocs s’havia d’anar. O de la Joana, que rondinava quan li feia mirar amb mi els partits de futbol , i se n’anava a escoltar música d’amagat. O de la Rosalia, tan simpàtica i bufona ella, que amb la seva afició a badar davant d’aparadors m’hauria arruïnat en dos dies. Ni la Carme, que parlava massa, ni la Roser que era tan sosa i avorrida, o la Raquel, tan sàvia tota ella, sempre filosofant.
Nooo, cap d’aquestes dones et convenen! -vaig dir-me. Més val sol que mal acompanyat. I ves per on, amb els avenços de la tècnica he trobat com solucionar la meva solitud.
Ens vam conèixer en aquella exposició sobre robòtica i enseguida em va interessar. Tenia els ulls verds i els cabells castanys. Em van ensenyar com funcionava i vaig veure que era ben fàcil. Només prement uns quant botonets podia fer el que jo volgués. Caminar, parlar, somriure, abraçar-me, cantar, i sobretot estar calladeta quan el meu esperit demana silenci. No la trauré al carrer perquè ella no m’ho demanarà mai i el seu aspecte potser sorprendria més d’un. Em fa il·lusió imaginar que la tindré sempre a casa, esperant-me quan torni de la feina.
Encara no sé quin nom li posaré, fa poc que la tinc i ho he de decidir. Potser Eva, aquest nom tan genuí per representar la dona, encara que aquesta no m’enredarà amb cap poma. Sí, li posaré Eva.

DOLOR I ESPERANÇA

La vida i la mort, dos realitats oposades que en un moment donat s’han d’encreuar per força. L’una, la vida, significa la joia i la plenitud, encara que també pot ser l’amargor o la tristesa. La mort representa per alguns l’esperança en una vida millor, per altres la incertesa i per a molts el no- res.

Gairebé sense adonar-nos, la majoria anem fent via i considerem inútil aturar-nos a reflexionar sobre qüestions tant inexorables, fins el dia en que ens enfrontem a la mort d’algú molt estimat. Llavors sentim sacsejar el nostre univers, com si alguna cosa es trenqués i ens faltessin forces per sobreviure. Experimentem una tristesa profunda, cada racó és el record, la presència d’aquell ésser; el sentim més viu que mai dins nostre.
Davant d’aquesta situació, tothom ens diu que això s’anirà temperant, que el temps tot ho apaivaga, però aquest consol és com una fórmula que s’escolta sense que faci cap efecte. Els moments immediats a una pèrdua, s’han de viure plenament; el contrari seria una reacció fora de la condició humana. El dolor forma part de la vida, i a través d’ell sentim que estem més units a la persona que ens ha deixat.
Algunes persones aparenten serenor i potser per a elles resulta difícil exterioritzar els seus sentiments. Altres, en canvi, manifesten el seu dolor d’una manera més visible, i potser això els representa una mena de vàlvula d’escapament necessària. Uns i altres poden tenir el mateix grau de pena, però per qüestions temperamentals reaccionen de diferent manera. Els sentiments són individuals, intransferibles, pertanyen a l'intimitat i no es poden mesurar.
El que sí és ben cert, és que, malgrat tot, hi haurà un moment en que algun raig d’esperança il·luminarà la nostra ànima, i de mica en mica, aquelles coses que el dolor ens havia deixat com adormides, aniran recuperant la seva forma, i d’una manera gradual obrirem els ulls al que ens envolta. La vida té tantes coses boniques, pot ser tan rica i generosa si sabem trobar la força per buscar nous al·licients, que val la pena fer l’esforç d’intentar-ho! I qui sap si, amb aquests nous ulls, apreciarem detalls que abans ens haurien passat desapercebuts i trobarem una pau diferent.

JOSEP ROBRENYO I TORT

Aquest escriptor i actor català, que patí penes de presó i d'exili, per les seves idees polítiques, deixà constància del seu amor a Barcelona, en un poema que reflecteix ràbia i tristor per la situació que va viure la ciutat, durant l'època en que va ser dominada pels francesos, amb un estil absolutament directe i popular:

Ai, maleïda França!

Te n'has de recordar,

del mal que has fet a Espanya!

Nos la tens de pagar!

Cristians amantíssims,

esteu amb atenció,

que vull donar principi

a cantar una cançó.

Causa dolor i pena,

lo sentir-la cantar;

la trista Barcelona,

testimoni serà.

La noble Barcelona

-aquella gran ciutat

que, a tos quants la veien,

tenia el cor robat-,

la maleïda França

nos la va usurpar.

Ja no és ombra del que era,

certament fa plorar.

Amb una amistat falsa,

aquí nos han entrat:

estes són les vistòries,

que pel món han guanyat!

Amb enganys i enredos,

tot s'ho fan entregar;

les seves valenties

se xifren en robar.

Dintre de Barcelona

hi ha molts caragirats,

vils traïdors a la pàtria

i espies declarats.

S'han fet de policia;

qui ho hauria pensat!

Fan més mal que els francesos

amb son obrar malvat.

Ai, maleïda França!

Te n'has de recordar,

del mal que has fet a Espanya!

Nos la tens de pagar!

PASSEJANT PEL LLIBRE

Fer una passejada acompanyant els personatges del llibre “El carrer dels Petons”, de Marcel Fité, és intentar reviure un període de la història de Barcelona, un període dramàtic, fosc, tenyit amb pinzellades tendres d’humanitat.

Així ens hem endinsat per l’estretor del barri de Ribera, ofegat per unes muralles que l’obligaven a créixer en vertical i edificar sobre el buit; uns carrerons per on hi corria una aprofitada sèquia que proveïa les necessitats del barri.

...”arriba a la ciutat procedent del Besòs. Abans de travessar les muralles fa anar els molins i encara rega la magnífica horta de la torre del Baró. Un cop a dins, fa anar els molins fariners de les Basses de Sant Pere, les fusines, les blanqueries... després omple els safareigs de fer la bugada...”

També hem visualitzat els indrets on s’alçaven cementiris, convents i esglésies, que amb poc temps es convertiren en places i carrers de certa amplitud, com el carrer Ferran. Hem conegut la duresa de les jornades laborals i de les condicions de vida; la importància que en aquells moments tenia poder fer estudis a l’Escola de la Llotja:

“...L’Antoni, gràcies als seus estudis a la Llotja i a la seva laboriositat, era ja un bon oficial especialista en l’anàlisi de mostres tèxtils...”

Hem descobert els espais per on els barcelonins de l’època solien passejar per esbargir-se una mica, com la Rambla, el passeig de la Muralla del Mar, la plaça Palau o el Jardí del General que estava situat prop de l’esplanada de la Ciutadella i era un dels llocs preferits dels barcelonins:

",,,A mi m'agradava molt aquell espai. Tenia la fama, ben justificada, de ser un dels llocs més plàcids de la ciutat, a l'estiu..."

Hem sabut també com es guanyaven la vida algunes persones, venent romanços, auques i cançonetes en parades de literatura de “canya i cordill”, un gènere anomenat així pels cordills on cavalcaven els fulls, i les canyes amb que les subjectaven:

“... Tenen una parada de canya i cordill en una raconada del carrer dels Flassaders, a tocar del de les Mosques...”

A través d’uns personatges ficticis, a mesura que passem capítols anem decobrint moltes coses. Algunes més anecdòtiques, serveixen de pretexte per explicar aquell període, fent una barreja prou encertada entre realitat i ficció. La informació que ens dóna aquest llibre, esperona el nostre interès i sentim la necessitat d'obrir noves vies d’informació addicional, que ens ajuden a omplir el buit cultural que tenim sobre aquesta època de la nostra estimada ciutat.

Salvem la llengua

Francina Gili

L'HERBOLARI DEL REI

La recol·lecció d’herbes remeieres és una tradició que vé de molt lluny a Catalunya i ha continuat fins els nostres dies. L’Herbolari del Rei és una de les botigues més antigues de Barcelona i va ser la primera herboristeria que va existir a la ciutat ja que, fins llavors, les herbes no es venien en establiment fix.
L’any 1918, el sr. Josep Vilà, de la Catalunya Nord, va venir a establir-se a Barcelona i va obrir una primera botiga al carrer de Vidre nº 5, al costat del carrer Escudellers, amb el nom de La Linneana, en homenatge a Carles Linné, científic suec especialitzat en plantes. Per aquells temps, durant el regnat de Ferran VII i els anys següents, els esdeveniments polítics i urbanístics van influir en el desenvolupament del negoci. L’obertura del carrer Ferran, l’enderrocament del Convent dels Caputxins i la construcció en el seu lloc de la plaça Reial, determinaren el posterior trasllat de la botiga al seu enclavament actual del nº 1, comercialment més interessant.
Aquest local conserva tot el caràcter i l’encant de l’època romàntica. La decoració d’estructura neoclàssica amb petits detalls gòtics, correspon a l’estil isabelí i fou encarregada al gran escenògraf Francesc Soler i Rovirosa. L’interior de la botiga és de color verd clar; la part baixa està envoltada de caixonets adornats amb marqueteria i alguns amb aquarel·les. A les parets hi ha prestatgeries amb portes de vidre, i la part alta també la circumda una graciosa balconada amb barana de ferro, que té requadres pintats amb flors i plantes. Tot aquest conjunt està presidit per una obra escultòrica encarregada als germans Faust i Àngel Baratta, italians de Carrara afincats al Masnou. És una font amb una pica i una recargolada columna encimbellada amb la testa de Linné. En un dels aparadors es va col·locar també una figura d’indi americà per recordar que la botiga tenia productes americans (en deien ultramarins).
L’any 1857 La Linneana va ser afavorida amb el títol de “Proveedor de la Real Casa”, títol que va ser revalidat el 17 de Desembre de 1883 pel successor de Josep Vilà, Antoni Ballart Casadesús, nebot de la seva muller. Però el nom d‘Herbolari del Rei quedà reforçat popularment, perquè el bust de marbre de Linné de la botiga s’assembla, per la perruca, a la figura de Carles III que figurava en les monedes de l’època. Durant els períodes republicans, el nom de l’herboristeria va tornar al nom antic de La Linneana, la qual cosa es pot apreciar encara per les rectificacions que es poden veure dels retols daurats de les portes de vidre de l’entrada, i per la documentació trobada.
L’establiment romangué sempre en mans d’una mateixa nissaga familiar fins el 1994, any en que va morir Manuela Ballart sense fills. L’onze de setembre de 1997, Trinitat Sabatés va inaugurar la nova etapa d’aquest negoci. Es va restaurar el local amb l’ajut de la Generalitat, i es va procedir també a instal·lar una il·luminació adequada que realcés tot el conjunt de forma brillant.