LA MÀGIA DE LES PARAULES

La tarda era freda i la negror dels núvols anunciava tempesta. Vaig decidir que el més convenient pel meu refredat era romandre a recer d’inclemències en aquella saleta, mentre la cosineta Rosa teclejava escales i arpegis dins l’habitació contigua. M’havien encarregat d'acompanyar-la i el meu propòsit era anar a fer una volta mentre durés la classe de música, però el canvi de temps inesperat m’ho va impedir. Per sort duia un llibre interessant dins la bossa i aquesta perspectiva em va animar. Asseguda en una bonyeguda butaca de color incert, vaig passejar la vista pel meu entorn: un canapè entapissat marró, probable parent de la butaca, una tauleta d’estil recargolat, un parell de cadires antigues i un moble llibreria ple de volums completaven el mobiliari. Del sostre penjava un llum de vidre amb llàgrimes i penjolls i per les parets nombrosos quadres, fotografies i miniatures arrodonien el caire vetust de la cambra. Em vaig aixecar per tafanejar un grupet de tres fotografies grogoses que, de primer cop d’ull em semblaren personatges distants, dignes de museu. Una dona jove d’aspecte altiu, cofada amb un pentinat refistolat em desafiava dins d’un marc ovalat. Al seu costat un altre retrat més petit mostrava una nena amb un llaç negre al cap. A continuació, un home ben vestit i cabell clenxinat volia insinuar un somriure. Vaig apropar-me a la fotografia per observar-la millor però en aquell moment es va obrir una porta i aparegué una velleta menuda que, en veure’m es va animar. T’agraden ls fotografies? preguntà apropant-se. No, jo... només volia..., vaig balbucejar una mica torbada. Són boniques veritat? va interrompre ella prescindint d’excuses. Tenen molts anys... i molta història al darrera. Pel to de veu i la vivor dels ulls vaig endevinar que no es mouria del meu costat fins explicar-la, i mentalment em vaig acomiadar resignada del llibre que duia a la bossa. Aquesta dama tan elegant era tot un caràcter, començà amb veu afable. Es deia Glòria i va tenir la valentia d’enfrontar-se al món en uns temps molt difícils. Aquí on la veus va pujar tota sola la seva filleta, continuà mentre assenyalava la fotografia de la nena del llaç negre. S'assemblen, vaig comentar ja interessada pel tema. Sí, i de caràcter també, afegí somrient mentre mirava amb condescendència el retrat. T’ho puc assegurar perquè la vaig conèixer molt bé: aquesta nena era la meva mare. I a continuació, em detallà fragments de la vida de la dona i la criatura, amb la il·lusió reflectida als ulls, desgranant episodis de les feines que havien desenvolupat, i de situacions divertides que havien compartit. En aquells moments, ja l’escoltava completament seduïda per la màgia de la seva veu, una veu que traspuava orgull i tendresa. Tot el que m’explicava i la manera de fer-ho, resultava molt més apassionant que qualsevol llibre. Els personatges femenins havien cobrat vida, gairebé els podia sentir respirar però, en canvi, no deia res de la tercera fotografia. I aquest senyor tan... tan... No trobava la paraula adient per qualificar l'home dret de clenxinada testa. Tan presumit, vols dir? apuntà ella somrient bondadosa. Es deia Ramon, i no sé si ho era de presumit, perquè el pobre no va viure gaire per demostrar-ho. Va morir al poc temps de fer-se aquest retrat. I qui era?, vaig preguntar ja del tot desinhibida. Era... era el meu avi, el pare de la nena. Veuràs, aquells temps no eren com els d’ara. Ells dos estaven molt enamorats, però la família s’oposava al casament perquè el meu avi no tenia diners. Llavors va decidir fer les Amèriques per mirar de replegar fortuna, però al poc temps d’arribar va contraure una malaltia infecciosa i va morir. Ningú sabia que l’àvia estava embarassada quan ell va marxar, ni l’avi tampoc; el cas és que la família volia arreglar un casament a corre-cuita per salvar l’honor, però ella ho va refusar i llavors li van girar l’esquena. Suposo que ho devia passar molt malament tota sola la meva àvia, pobreta. Imaginat! Un fill fora del matrimoni en aquells temps! La veu tremolosa i els ulls brillants denotaven l’emoció que la dona sentia en explicar-ho. Fa uns anys vaig col·locar les tres fotografies aquí, ben juntetes, perquè en vida mai no ho van poder estar, i ara hi vinc moltes vegades per contemplar-les, i fins i tot hi parlo... Llavors em va mirar amb dolcesa, com disculpant-se. Perdona que t’hagi explicat aquestes coses; deus pensar que són històries de vella i a tu no et deuen interessar gaire... els vells ja ho tenim, que som uns pesats. Me'n vaig; et deixo amb ells. I tal com havia aparegut va sortir de l’habitació, deixant-me amb el deler d’esbrinar encara més vivències.
No sé qui era la velleta, ni què hi feia en aquella casa però les seves paraules em transportaren al passat. Aclofada de nou en la bonyeguda butaca i, com si un tel de boira clara embolcallés la cambra, tot aquell entorn que abans m’havia semblat tan obac, recuperà noblesa i suavitat. Inconscientment, vaig cercar la dignitat d’un temps que no vaig viure, i creuant les mans amb gest de gran dama vaig tornar a contemplar els retrats; i em semblà que des de la paret tots tres em somreien.

L'ORXATERIA DEL "TIO NEL·LO"

La primera orxateria del Tio Nel·lo era una mena de barraqueta contigua al Portal del Mar, molt concorreguda a l'estiu per la seva deliciosa orxata , i als mesos més freds pels seus bunyols. Al 1839, es traslladà als Porxos d'en Xifré i continuà sent molt popular fins el 1889, any en que va tancar les seves portes definitivament.

TANKAS PER SAN JORDI

Belles paraules,

sonets i fantasies

són com garlandes,

com somnis que il·luminen,

com músiques de fades.

------------

Tela d'aranya

sutil ens embolcalles;

tot ho acapares.

Teixit fet de paraules,

aromes i balades

-----------

Dolç captiveri

que l'ànima ens amara;

dolça follia!

Rendits a la bellesa,

vençuts per la poesia.

-----------

Llibres i roses

avui dansen plegades,

dansa divina.

L'amor i la paraula

celebren el gran dia.

-----------

Res no enfosqueixi

la llum de l'esperança.

Que tot retrobi

la joia de San Jordi,

un jorn sense recança.

COMUNICACIÓ

Llar dels Capdevila. Dimecres, 9 del vespre, hora sublim en que la família s’aplega al voltant d’una taula per celebrar el sopar i per comunicar-se. Mentre mengen mongeta tendra i patata entrem en els seus pensaments:

Andreu Capdevila, 44 anys, cap de secció del departament de filats de l’empresa Caparrós i Cia, cap de colla dels Caps Grossos de Mataró, cap de família i cap de taula: – N’estic fins el capdamunt d’aquesta verdura. Si ella es vol aprimar molt bé, d’acord, que s’aprimi, però que no ens emprenyi a tots. Avui ja ha fumut crits al nano per no sé quina bestiesa. Jo quan arribo a casa estic cansat i vull tranquil·litat. Penso que hi tinc dret, no? En fi, faré l’orni i quan s’acabi aquest cony de sopar baixaré al bar d’en Paco a veure el Barça i de passada em cruspiré un entrepà de pernil com Déu mana. Elles que mirin el que els doni la gana.

Teresa Fornells Segura, 42 anys, dependenta de perfumeria, mestressa i ànima sacrificada de la família. Afeccionada a les telenoveles: -Fa goig veure’ls menjar verdura. A la mama li convé, l’Andreu no ha dit res i fins hi tot l’Oriol sembla menjar de gust. Pobret! Potser l’he renyat massa abans, quan m’ha contestat de mala manera; ara em sap greu pobre fill però renoi, és que de vegades t’hi has de posar una mica dura perquè si no... M’ha promès que quan acabi de sopar anirà a fer els deures; tan de bo aquest trimestre no en suspengui cap! Ui, falta poc perquè comenci la novel·la. Per sort l’Andreu baixarà a veure el partit i així m’estalviaré els seus comentaris desagradables. La mama no sé si es quedarà amb mi o anirà a la seva habitació a escoltar la ràdio.

Oriol Capdevila Fornells, 13 anys, segon any d’Institut, afeccionat a la play i a tota mena de jocs d’ordinador: -Tan guays que són les pizzes i haver de jalar això. Puaf! Després del rotllo que m’ha cardat la mare qualsevol li diu que aquest trimestre també me n’han tombat tres. Ja ho sabrà aviat. Aquell profe és un imbècil. Quan acabi aquesta merda de sopar me les piro cap a la meva habitació. Tinc un joc nou que m’ha deixat en Dani que és l’hòstia. El pare sortirà a veure el futbol i la mare mirarà la tele i em deixaran en pau. L’única que em fot la punyeta és l’àvia.

Quimeta Segura, viuda de Fornells, 75 anys, mare de la Teresa, mestressa de casa de tota la vida, afeccionada al ganxet i a escoltar la ràdio. Passa temporades a casa la filla: - Aquí tothom campa per on vol. A veure, què és això de contestar tan malament a sa mare? Un bon mastegot li fumaria jo a aquest marrec. Què s’ha cregut? És una tova ma filla. Oh, i el seu pare tan tranquil! Només pensa en el futbol. I aquesta verdura no val ben bé res; no sé si és l’aigua o què. Igual que els tomàquets i la fruita que aquí no són com els d’abans; menges un préssec o un albercoc i no tenen gust de res. Tinc ganes de tornar al poble per comprar la mongeta d’allà i els tomàquets i la fruita de l’hort del veí que allò sí que és glòria pura. Després de sopar me n’aniré a la meva habitació però abans vull veure que fa l’Oriol, encara que ja m’ho ensumo. Si em deixessin fer a mi tot aniria ben diferent però no m’hi vull pas ficar que encara en sortiria escaldada.

AMISTAT

“Perquè sóc la teva amiga” Després dels anys que han passat, encara em sembla que sento el ressò d’aquella veu càlida i clara, tan sorprenent i inesperada. Desconec perquè hi ha frases que perviuen immutables dins la nostra ment. Suposo que només recordem aquelles que ens han arribat al cor o ens han colpit. Aquesta la va pronunciar fa molt de temps una noieta de nou anys quan anàvem a escola.
Recordo que es deia Isabel i la monja la va col·locar al meu costat aquell curs. No la coneixia gaire i no figurava entre el petit grup de nenes que habitualment jugàvem al pati, aquell grupet escollit per afinitats que jo considerava més amigues. Era una companya de pupitre i res més, massa seriosa pel meu gust i molt retreta.
Un dia, al començament de curs, quan tornàvem del pati formant rigorosa filera, al moment d’anar a ocupar els seients, vaig tenir el mal acudit de donar una lleugera empenta a la meva companya sense ànim de fer-li mal, només perquè entrés més de pressa en el pupitre, imbuïda encara pels jocs i les bromes que acabava de deixar feia uns instants. La Isabel, que era de constitució feble i no esperava l’empenta, va tenir la mala sort de sortir disparada i anar a parar de cap contra una paret que teníem al costat. La monja va acudir de seguida i tota la classe quedà pendent de la topada i les seves conseqüències. Jo estava glaçada: em sabia greu haver-li causat mal i temia la reacció de la monja. De fet, ignorava la mena de càstig que em podia caure per una falta com aquella, perquè no m’hi havia trobat mai. Tenia fama de ser bona alumna i això significava un descrèdit. T’has fet mal? Però, com és possible que hagis pogut caure d’aquesta manera? interrogava la monja ansiosa per esbrinar l'origen d'aquella alteració de l'ordre. Esperava escoltar la veu de la Isabel denunciant la causa de la caiguda, i ja m'hi anava a adelantar quan vaig sentir que murmurava: No... no m’he fet mal, ha sigut amb el pupitre... no sé, m’he entrebancat al entrar, ha sigut amb el pupitre, anava repetint mig plorosa.
Per fortuna el cop no va transcendir i ja represa la classe, vaig mirar-la amb agraïment, completament avergonyida: Per què no has dit que t’ho havia fet jo? li vaig preguntar. Em semblava increïble el seu comportament. I va ser llavors quan la Isabel va pronunciar aquella senzilla frase amb veu clara: “Perquè sóc la teva amiga”. Ho va dir d’una manera que em va commoure, com si en el fons agraís l’incident per oferir-me la seva amistat. Aquella lliçó de noblesa em va servir per valorar-la i a partir de llavors vam ser amigues.
El curs següent, per motius familiars va canviar d’escola i no l’he vista mai més, però la seva cara i aquelles paraules han quedat per sempre gravades en la meva memòria.

PASSEJANT PEL PARC DE LA CIUTADELLA

Passejo sovint pel Parc de la Ciutadella i ara que he aprofundit en el seu turmentós origen no puc deixar de pensar en el dolor i les llàgrimes que hi van vessar fills de la nostra terra, per culpa dels governs tirans que la van sotmetre.
A mi ja m’agradava molt anar a aquest espai de petita. Tenia fama, ben justificada, de ser un dels llocs més plàcids de la ciutat, un indret per apropar-se a una natura amanyagada per la ma de l’home: Jo era ben conscient que no m’oferia els al·licients d’aventura de la terra feréstega i que calia ser respectuós amb l’ordre imperant: allà no podia trepitjar segons què, ni arrencar cap flor, ni potinejar amb la terra, ni enfilar-me per on volgués; però tot i així, tenia un punt màgic que disparava la meva imaginació, i això compensava amb escreix la manca de llibertat. Quan travessava la porta enreixada, sentia el goig de trobar-me davant d’un castell meravellós, el Castell dels tres Dragons, que em transportava als contes de fades que encara omplien el meu cap; la deliciosa font romàntica de l'entrada, amb aquells amorets que s'enfilaven, tenia la gràcia de suggerir entremaliades històries; el disseny de camins i arbres que conduïen a l’esplanada semblava un jardí encantat, i quan arribava a la gran cascada, m’admirava la grandesa del monument i la fantasia d’aquells brolladors que escopien aigua amb magnificència. En un altre indret abrigat per parets de xiprers retallats, m’imposava respecte l’elegància d’un estany ple de nenúfars que envoltava l’estàtua d’una dona carregada de misteri que la meva mare anomenava el Desconsol. Sense ser-ne ben conscient per l’edat, intuïa que algú havia dirigit aquell espai tan ple de bellesa per fer les delícies dels barcelonins. Encara no tenia notícia de cap dels artistes i arquitectes que van contribuir al miracle, ni sabia de l’existència de moviments romàntics o modernistes, però palpava una ma sàvia al darrera d’aquell conjunt tan harmònic. A mesura que he anat coneixent la seva història, penso que aquells que ho van fer, precisament el que volien era esborrar la trista memòria d’aquell lloc i es van proposar reconvertir-lo en un dels parcs més meravellosos del món.