divendres, 6 de febrer del 2009

GERMANES


Ens trobem davant la sortida de metro de Marina. Sempre que anem a veure la tieta Rosita ho fem així. La Mercè ja hi és. Fa molt que esperes?, li pregunto. No, acabo d’arribar ara mateix, em diu mentre ens besem. Porta una jaqueta d’un to beix que no li havia vist mai. És nova?, li dic quan comencem a caminar. M’explica que l’ha comprada de rebaixes. Una ganga, recalca. No em feia falta, en tinc moltes però quan me la vaig emprovar no ho vaig dubtar. Ho explica amb aquell entusiasme que fa servir quan toca qualsevol tema de compra de roba. Has fet bé, li dic, és molt maca.
Travessem Marina i continuem per Pujades fins la cantonada amb Sardenya, on hi ha la casa de la tieta. Davant la botonadura de l’intèrfon ens trobem en el dilema de sempre. Te’n recordes del pis i la porta?, em demana rient. Provem el que ens sembla més adient i ho encertem a la primera.
La visita transcorre si fa o no fa com altres vegades. La tieta cada cop més encongida i amb més xacres per explicar, fa una passejada per l’arbre genealògic i a mig repàs ens treu begudes i uns entreteniments per picar. Oh tieta, no calia, exclamem a l’uníson les dues per seguir les normes, i continuem la xerrada mentre anem fent glopets i prenem olives farcides, ametlles i cacauets.
Com l’has trobat?, em demana la Mercè a la sortida. Prou bé encara; té el cap mot clar i això és el que compta, li dic tot caminant cap el metro. S’ha fet fosc i les dues tenim pressa per anar a casa a preparar el sopar. Ens acomiadem deixant encara moltes coses per explicar. Adéu, ja ens trucarem, diem les dues a la vegada, i ens separem cada una per un costat.
Quan la deixo tinc la impressió que una part de mi mateixa se’n va. Hem teixit tantes complicitats que la vida sense ella se’m fa inimaginable. Potser ho penso perquè avui he llegit una història on dos germans es coneixen per primer cop als seixanta anys, per unes circumstàncies molt dramàtiques. No sé si és possible establir ponts de confiança en aquestes edats. Em pregunto com hauria estat la meva vida en cas de ser filla única. Segurament diferent però és impossible saber-ho. De tota manera, estic convençuda que ha estat una sort que el destí hagi col·locat una germana en el meu camí, aquesta presència que és com un recer acollidor amb qui he compartit tantes vivències i amb qui he dipositat tanta estimació.

3 comentaris:

M.Dolors Figueras i Montse Capellas ha dit...

Felicitats per aquest escrit. Seguint l'exemple (oi que si?) d'Angel Burgas has explicat un fet tan àgil com el que tenim per a treballar.
Ets una gran escriptora.

C. Codorniu ha dit...

Quina enveja!Jo soc filla única i sempre he trobat a faltar una germana. Molt ben expressat com sempre

maria carmen juan ha dit...

Molt ben expressat, Francina, el text és molt sincer i emotiu. A la teva germana la faras feliç!